Música

Ismael Serrano gestiona emoció, humor i pandèmia al Camp Nou

El cantautor madrileny fa tot sol un concert de gairebé dues hores

Ismael Serrano

Camp Nou. Cruïlla XXS. 21 de juliol del 2020

En els primers concerts pandèmics es gestionava l’alliberament i la prudència, hi havia una alegria maldestra perquè encara s’estaven aprenent els protocols. Després va venir la sensació de seguretat, més per l’hàbit que per cap altra cosa, i amb ella una conducta més relaxada, sobretot en els moments previs quan coneguts i saludats xerraven fent una cervesa, perquè som un país on molt sovint cultura i cervesa van de bracet i de la butxaca. I ara, en el desconcert de prohibicions, excepcions i augment de contagis, mana la tensió entre l’emoció i la disciplina. Una pot desfermar el factor cursi i l’altra obre la porta al control i la vigilància. I tot és lamentablement comprensible.

Dimarts, uns minuts abans de l’inici de la primera de les dues actuacions d’Ismael Serrano al Camp Nou (repeteix dimecres) dins el Cruïlla XXS, dues parelles d’amics es troben a la grada del gol sud. Ràpidament apareix una acomodadora per recordar-los que han de seure respectant la distància profilàctica. Un altre espectador du la mascareta al colze mentre menja crispetes. També ràpidament una altra acomodadora l’avisa que ha de dur-la ben posada a la cara, que per menjar pot abaixar-se-la, però no treure-se-la. Tothom obeeix. No hi ha cap insurgència davant l’allau de missatges de seguretat que va repetint la megafonia: el mantra de la pandèmia. La cultura és segura. I qui sap quan tornarà a ser alguna cosa més.

"Després de tot el que hem viscut, és emocionant retrobar-se, així que gràcies", va dir Ismael Serrano a l'acabar la primera cançó, No estarás sola. Qui estava tot sol a l’escenari era ell. La crisi del 2008 va ser dura també per als músics, que van haver d’adaptar-se a formats reduïts per poder tocar acompanyant els solistes, i ara és encara més magre, quan ni tan sols un artista consagrat com Serrano porta banda. Els concerts d’aquest estiu d’excepció estan despullant tantes misèries... La cultura és precària.

El cantautor monologuista

Des del punt de vista dramatúrgic, Serrano omple tot sol l’escenari fusionant el cantautor i el monologuista. Reparteix simpatia, commiseració i l’autoironia pròpia de l’ofici. "Un concert d’Ismael Serrano. Que bé que ho hem passat, com hem plorat", va deixar anar després d’estrenar una cançó que té com a punt culminant el vers " solo soy aquel que te amó como pudo" i que anirà en el disc que està enregistrant. En el mateix àlbum hi haurà un altre tema, que també va cantar, dedicat a "les dones que ens han cuidat i que ens cuiden", perquè "la pandèmia ha posat en valor les cures, la gent que ens cura, que majoritàriament són les dones".

El contrast entre l’humor i l’emoció més sentida va fixar el to d’un recital de gairebé dues hores en què el cantautor va tocar setze cançons i va reservar minuts generosos, sovint mentre afinava la guitarra, a explicar anècdotes sobre física quàntica, astronautes i excursions per Costa Rica i a reflexionar sobre un confinament que no vol "romantitzar". Cada comentari desembocava lògicament en una cançó. "Mirar les estrelles i posar-se cursi és inevitable", va dir abans del bolero Contigo aprendí. "M’hauria encantat cantar boleros en un creuer, ha de molar", va comentar al final. I així va ser tota la nit, una de freda humorística per apaivagar la calenta de l’emoció, com si renunciés conscientment a explorar els límits d’aquesta emoció, la qual només tolera mentre dura la cançó. És com si deixés el públic amb la porta als nassos. O potser és l’única manera que el concert no acabi en mar de llàgrimes, sobretot quan tries un repertori amb peces com Recuerdo, Pequeña criatura, Vértigo i Caperucita. En qualsevol cas, el públic va participar de bon grat, agraint tant les bromes com les reflexions sobre el confinament, cantant la tornada d’ Últimamente i Ahora que te encuentro i rebent amb l’entusiasme la nostàlgia de Papa, cuéntame otra vez.

Hereu de Silvio Rodríguez i Joan Manuel Serrat (va versionar Esos locos bajitos), Serrano també va fer jugar el vessant més reivindicatiu de Si se callase el ruido, contra la política de banderes, i Sucede que a veces, que al Camp Nou va ser aplaudida a l’altura del vers " reyes que pierden sus coronas". I quan el concert enfilava el final, va haver-hi un interessant gir de guió. Serrano estava cantant Ana, i en un dels moments més delicats de la cançó una espectadora va aixecar-se potser amb la intenció de marxar. La situació era similar a la de la pel·lícula Ser o no ser d’Ernst Lubitsch en què el personatge que interpreta Robert Stack s’aixeca de la butaca del teatre quan Jack Benny comença el monòleg de Hamlet. Serrano, de sobte convertit en artista vulnerable ferit en l'orgull, va interpretar que l’espectadora volia anar al lavabo, i la va renyar més o menys amistosament, lamentant que volgués absentar-se justament en aquell moment. "No podies aguantar dos minuts?" Finalment, va acabar la cançó sense cap deserció entre el públic. I tothom va desfilar, uns cap al lavabo, altres directament cap a la porta de sortida.