Ismael Serrano: “Els conflictes no desapareixen per la via penal o policial”

BarcelonaEl cantautor Ismael Serrano (Madrid, 1974) va publicar fa tres anys La llamada (2014), un disc que capturava l’efervescència d’una possibilitat de canvi polític que el temps ha frustrat. Ara celebra dues dècades de trajectòria amb 20 años. Hoy es siempre (Sony), un doble CD+ DVD enregistrat en directe en què dialoguen cançons noves, versions i peces antigues.

Quan vas publicar La llamada deies que era un disc de celebració i de lluita. Quin sentiment predomina a les cançons noves que inclous a 20 años. Hoy es siempre?

Hi ha cançons més introspectives, com Ven i Nieve, i després Busco una canción, que és un exercici d’autocrítica. Crec que els músics vivim més pendents de la nostra carrera, del nostre melic, que de la realitat que ens envolta. Sovint no estem a l’altura de les circumstàncies com a col·lectiu. Encara que s’està construint un relat nou per part de gent molt jove que està mirant de crear el seu propi univers referencial cultural i polític, nosaltres seguim com si no passés res. I pitjor encara, entestats a creure que no passa res, en una mena d’autoengany que té a veure amb una aposta estètica que en molts aspectes condueix a l’escapisme més que a la reflexió.

Fa uns dies va morir el cantautor Daniel Viglietti, a qui cites en una cançó, que sempre va tenir molt clars els conflictes del seu present.

Ho trobo a faltar, això. N’hi ha que diuen: no ens comprometem perquè no volem ser pamfletaris. Però no ens preocupa posar-nos cursis. No tenim aquest pudor a l’hora de mostrar els nostres sentiments més íntims, amb el risc que comporta posar-se cursi, però sí a l’hora de cantar sobre què ens suggereix una realitat social o un anhel col·lectiu. Ens costa submergir-nos en el sentiment col·lectiu, i s’imposa l’individualisme i l’escapisme. Ningú demana perdó per fer una cançó que expliqui el més íntim d’una relació sentimental, però sembla que calgui demanar-ne per fer una cançó crítica amb el sistema polític en què vivim.

Creus que la cultura, i la música concretament, pot contribuir a gestionar millor els conflictes?

Tant de bo servís una mica per generar vies de diàleg. M’agradaria pensar que si ens acostéssim més a la cultura, no només a la música, potser aprendríem a interpretar els conflictes d’una altra manera, com una cosa absolutament normal dins de l’esdevenir polític d’una societat. Els conflictes sorgiran i cal conviure-hi; no desapareixen perquè els tiris terra a sobre, ni desapareixen per la via penal o policial. Cal conviure amb els conflictes, i els polítics han d’estar a l’altura.

Tenies cançons noves, però en comptes de reunir-les en un àlbum les col·loques en el context d’un disc en directe en què dialoguen amb cançons antigues. Per què?

Perquè volia celebrar vint anys fent un disc en què pogués incloure tot el que he après a l’escenari, que és l’aprenentatge més gran. Volia fer un repàs del que he viscut, del que he après i del que he somiat. La millor manera de fer-ho era un enregistrament en directe amb tot el que comporta, perquè no és un concert fet en el context d’una gira sinó amb arranjaments i una posada en escena feta intencionadament per a això.

Aquesta posada en escena més teatral és la que faràs servir a la gira de l’any que ve que passarà per Barcelona el 10 de març?

Sí, als teatres que puguem, que no sempre és possible tècnicament ni econòmicament. Té a veure amb batre el clixé del cantautor i la seva guitarra de pal en què la figura ha de ser d’allò més austera i si és en blanc i negre millor. També crec que ho faig perquè és més divertit pensar en un concert a la manera d’un musical, amb un fil argumental, amb presentació, nus i desenllaç a la manera tradicional de l’obra teatral.

Fa tres anys deies que la millor manera per saber què pensa la ciutadania catalana era consultar-la. Segueixes pensant el mateix?

És que no hi ha cap altra solució. Cal consultar la gent més enllà de les meves conviccions: jo soc federalista i no m’agradaria que Catalunya se n’anés de manera independent. M’agradaria formar part d’un projecte en comú, però no es tracta del que pensi jo. Em sembla tant de sentit comú que el que em pregunto ara és on van amb aquesta deriva repressiva i amb aquesta justícia utilitzada de manera injusta i amb aquest afany de donar solucions policials. Consulta la gent. Primer, perquè és el més raonable, però és que des d’un punt de vista pragmàtic no queda cap altra solució. Com s’ha fet en altres llocs, pactat en un exercici de responsabilitat per totes les parts. Perquè si seguim així, què fem? Convoquen eleccions, sortirà el mateix i després què? Seguiran convocant eleccions fins que surtin com volen?