MÚSICA

Jane Birkin i Lorde posen sentit i sensibilitat al Primavera Sound

El festival tanca la 18a edició amb rècord de públic: 180.000 visitants a les jornades de pagament

L’anglès és la llengua hegemònica del Primavera Sound. És una obvietat que fa que sigui difícil veure públic internacional en els concerts dels grups que canten en castellà o català. La situació va ser clamorosa durant el concert de Los Planetas a l’esplanada, que, tot i aplegar molta gent, amb prou feines representava una cinquena part del que després van tenir les nord-americanes Haim, bàsicament perquè en l’actuació del grup de Granada hi havia poquíssim públic internacional. De fet, la presència del públic internacional al festival continua creixent, i ja frega el 60% (cinc punts més que el 2017), cosa que fa encara més complicat que un artista que no s’expressi en anglès tingui la possibilitat de tocar en un dels escenaris grans en els horaris més competitius. La gran excepció d’aquest any ha sigut Jane Birkin, que va homenatjar Serge Gainsbourg acompanyada de l’Orquestra Simfònica del Vallès (OSV) dirigida per James Ross i amb el responsable dels arranjaments del disc Birkin/Gainsbourg: Le symphonique (2017), Nobuyuki Nakajima, al piano. El repertori, esclar, era en francès.

Aquest 60% confirma el que ja advertia a l’ARA un dels codirectors del Primavera Sound, Gabi Ruiz: el festival ofereix un preu competitiu per al públic del centre i del nord d’Europa, però no per al de Catalunya i Espanya. En la roda de premsa de balanç, el director de comunicació del festival, Alfonso Lanza, també va confirmar una altra evidència, i és que aquest any ha tingut més visitants que mai: 180.000 en les tres jornades de pagament al Fòrum, uns 60.000 per dia; és a dir, 15.000 més que el 2017, i una mitjana de 5.000 més per dia. “Però no tenim la intenció de créixer més. Aquest és el festival que volíem”, va dir Lanza, repetint el que ja havia comentat l’any passat sobre els límits del festival.

El problema de Mórdor

L’estat de l’esplanada -Mórdor segons l’enginy popular- continua sent un maldecap per al festival perquè no hi ha una decisió municipal sobre com condicionar-la, sobretot pel que fa a l’asfaltat. “Cada any insistim en el mateix. Segueix sense asfaltar. És inconcebible que encara no s’hi hagi trobat una solució. És un problema greu. No és digne d’aquest festival seguir així”, diu Lanza, que espera que tot plegat estigui solucionat per a l’edició de l’any que ve, que se celebrarà del 30 de maig a l’1 de juny. Igualment, s’ha garantit l’ús de l’Auditori del Fòrum els pròxims tres anys.

Immortal Gainsbourg

El de Jane Birkin no era el primer concert amb orquestra simfònica microfonada de la història del festival -fa tres anys l’OBC havia acompanyat Antony-. No obstant això, continua sent una raresa que demana la bona predisposició del públic. A més, ella va triar la subtilesa en comptes de l’estridència per interpretar amb sentit i sensibilitat (i una veu molt expressiva) el cançoner de qui va ser el seu company de vida i art. Hi havia casos molt delicats, com Baby alone in Babylon, que Gainsbourg va compondre a partir de la Tercera simfonia de Brahms, i a sobre un problema de so va estar a punt de malmetre la interpretació, però tant ella com l’OSV se’n van sortir. I sense més incidències es van anar desplegant arranjaments que incidien en el corrent romàntic, especialment en peces com Fuir le bonheur de peur qu’il ne se sauve. I tot això amb el públic mantenint un silenci respectuós i adequat amb el color d’una tarda que va acabar sent extraordinària.

“Serge Gainsbourg em va donar el millor d’ell mateix. Moltes gràcies”, va dir Birkin emocionada i mirant al cel en un moment en què va agrair la feina de l’orquestra. L’agraïment va anar més enllà, i a Exercice en forme de z, amarada de swing, Birkin va ballar abraçada al director, i tots dos van acabar petonejant-se. La felicitat dalt de l’escenari i entre el públic va catapultar Manon, que es va convertir en un dels punts àlgids del concert, ja en un tram final en què van sonar peces com La chanson de Prévert, Les dessous chics, Pull Marine i una La gadoue amb una coda en què l’orquestra hi va posar mambo per anar acomiadant una vetllada deliciosa que va acabar amb L’Anamour i, esclar, La javanaise, que venia de gust ballar en parella: sí, el que no acostuma a passar als festivals.

Després de Jane Birkin, Mórdor va començar a omplir-se, cosa que evidenciava que seria la jornada amb més públic de la història del festival: una darrere l’altra arribaven les actuacions de Lykke Li, Lorde i, ja a mitjanit, Arctic Monkeys.

La sueca Lykke Li va presentar un xou auster en la part visual i ho va fiar tot a un seguit de temes per a una pista de ball melancòlica, amb els baixos del bombo prometent més del que finalment oferien i tot plegat amb certa sensació de monotonia.

En canvi, la neozelandesa Lorde té una altra manera d’aprofitar la melancolia, tal com va demostrar al disc Melodrama (2017), zeitgeist mil·lennial i eix al voltant del qual va organitzar el concert. Lorde viu les cançons, les interpreta com si li anés la vida. Cada inflexió de la veu té una intenció i en directe es veu més clar el seu domini sobre un repertori de pop del segle XXI que ahir va connectar amb una multitud des del principi amb Sober i Homenade dynamite. A més, es mou per tot l’escenari sense més recursos accessoris que el moviment del vestit. En temps de grans desplegaments visuals i coreogràfics, que ella utilitza sense atabalar (vídeos pensats per a algunes cançons i uns ballarins), la Lorde del Primavera Sound va optar per la veu i les cançons. El que havia ofert fa uns mesos al Sant Jordi Club amplificat per l’efecte que té Lorde entre un públic que l’ha assenyalat com una estrella diferent i que reacciona amb eufòria davant l’honestedat melodramàtica de hits que semblaven impossibles, com Green lights.

Per cert, Lorde va preguntar als espectadors quants eren de Barcelona. La resposta va ser clamorosament inferior a la cridòria que va obtenir quan va demanar quanta gent era d’altres llocs.

Etiquetes

Més continguts de