CAPRICHOS DE APOLO: JANELLE MONAE SALA APOLO 22 DE FEBRER CròNica MÚSICA
Cultura 24/02/2011

Janelle Monae triomfa a l'Apolo amb un concert breu però intens

Marta Salicrú
2 min
Ni l'icònic tupè de Monae es va resistir a l'energia de la petita gran diva: al final del concert va acabar cedint .

No és exagerat dir que l'estrena a Barcelona -i a Espanya- de Janelle Monae, un dels grans nous valors de la música negra nord-americana, era un dels concerts més esperats d'aquest any. Després d'haver d'anul·lar per malaltia el que havia de ser el seu debut a la ciutat, l'octubre passat, i després que el seu primer LP, The ArchAndroid , entrés en totes les llistes dels millors discos del 2010, a més de donar-li dues nominacions més als últims Grammy (la primera l'havia obtingut per una de les cançons del seu EP de debut, Metropolis: The chase suite , publicat el 2008), l'expectació per veure cantar i ballar Monae, a qui es compara infal·liblement amb James Brown i Prince, era enorme. I una prova d'això era que les entrades per al concert s'haguessin exhaurit i que a l'Apolo s'hi hagués desplaçat gent d'altres punts d'Espanya. Monae, però, va complir amb les expectatives amb un concert curt però rodó: la diminuta diva va descartar bona part del seu repertori possible per centrar-se en els imprescindibles de The ArchAndroid , als quals només va afegir Sincerely, Jane de l'EP.

Va obrir l'espectacle una projecció de Monae amb el cap guarnit inspirant-se en Metròpolis de Fritz Lang que llueix a la portada del disc, en què, per sobre de la simfònica Suite II , l'obertura de The ArchAndroid , la Monae projectada va explicar la història que serveix de fil conductor al seu debut, un àlbum conceptual retrofuturista al voltant d'una androide destinada a alliberar de l'opressió els seus congèneres.

Quan per fi va sortir la Monae de carn i ossos ho va fer encaputxada, flanquejada per dues ballarines -que no eren coristes, els cors van ser enllaunats- i acompanyada d'un sextet (teclats, guitarra i baix elèctrics, bateria, trompeta i trombó), i es va ventilar d'una tirada les tres joies amb què arrenca el seu debut, Dance or die , Faster i Locked inside , abans de parar per recuperar l'aire i cantar, només acompanyada pel guitarra elèctric -que duia un pentinat que recordava Rick Superfreak James-, Smile , la cançó que Nat King Cole va cantar a partir del tema principal de Temps moderns .

Veient en directe Monae va quedar del tot clar el perquè de les col·laboracions mútues i les gires conjuntes amb l'extravagant grup pop Of Montreal. Com el del projecte de Kevin Barnes, el xou de Monae va alternar la música amb un espectacle de sensibilitat arty i freak que va tenir el moment més extrem quan Monae va pintar un quadre sobre l'escenari mentre cantava Mushrooms & roses . Però quan Monae va encadenar Cold war i Tightrope , els talls més rodons del disc, i va desfermar la histèria a l'Apolo, del quadre ja no se'n recordava ningú. El bis va ser per a Come alive , el tall rockabilly de l'àlbum, amb què Monae primer va fer cantar el públic i després el va rendir als seus peus, literalment, obligant-lo a ajupir-se. I l'Apolo ple de gent a la gatzoneta no es veu cada dia.

stats