MÚSICA

Jaume Sisa: “He intentat fugir de la nostàlgia perquè és un sentiment que no aporta res”

El cantautor galàctic publica el disc ‘Malalts del cel’

Tots els Jaume Sisa (Barcelona, 1948) són a Malalts del cel (Satélite K): el del bolero, el de la cançó inflamada d’ironia, el del cabaret íntim i fins i tot el de la psicodèlia. Tot hi cap en un disc cuinat a foc lent durant quatre anys que ell mateix descriu com “el més lliure” que ha fet mai. Recapitulació o comiat, Sisa ha volgut que l’acompanyessin altres malalts del cel com Pau Riba, Marina Rossell, Selene, Roger Mas, David Carabén i Anna Roig.

En el videoclip de la cançó Malalts del cel , un àngel amb patins pinta a la paret la frase: “Viu el somni del 68 com una realitat, i la realitat com un somni”.

És una frase important, perquè el disc es diu Malalts del cel. I què és un malalt del cel? Un malalt del cel sóc jo, algú contaminat amb el virus del paradís, de la poesia, de la revolució, del canvi, de la recerca d’un somni, d’un ideal, d’una utopia. Sóc jo i tots els de la meva generació que d’alguna manera vam compartir aquest objectiu quan teníem 20 anys i coincidíem amb el Maig del 68, que va ser l’última revolució que anava més enllà de canviar el món perquè volia canviar la vida i no només les estructures econòmiques i socials. Nosaltres, els malalts del cel, teníem una fita impossible. El paradís seria el que més s’hi assembla, i al paradís hi ha àngels, que són els que han d’escriure els manaments de la llei dels malalts del cel.

Ets un àngel que escriu cançons?

No sóc un àngel, sinó un malalt del cel, que és diferent. En aquest disc he volgut mirar una mica cap enrere i preguntar-me què ha passat des que vaig publicar el primer disc, precisament el 1968. Què ha estat tot això? Tots aquests que anàvem navegant cap a l’Arcàdia, on som? Molts han mort, d’altres han seguit camins diferents, uns encara somien, els altres ja no. Uns han esdevingut uns descreguts, alguns s’han tornat cínics i jo senzillament estic perplex, mirant el que passa.

A la cançó Duchamp cantes: “Artista ho és tothom que sàpiga mirar”. Tu què hi mires?

Tot. Com que hi veig poc, m’ho miro tot molt. Duchamp per a mi és un cim de l’art. És el que ens ensenya a mirar i que l’art és en la mirada del que mira, en la intenció, l’actitud i la interpretació del que mira, i no en l’obra en si. Ja no cal anar produint obres d’art, sinó que el que s’ha de fer és mirar la vida buscant-li la poesia i la interpretació artística.

Deies que el disc és fer balanç.

He estat els últims quatre anys ficat en aquest projecte. I, tot plegat, sense presses perquè no tenia una data concreta. Potser hauria pogut no fer cap disc mai més, però això ho tenia a dintre i ho volia explicar. Als anys 60 va haver-hi un moment de màxima volada, que va ser el Maig del 68. Després ja es va anar aterrant i ara haurem d’esperar que torni a haver-hi un altre punt àlgid.

Hi confies?

Ja no espero res perquè em miro la vida sense propòsit. Quan era jove, com molts de la meva generació, buscava la certesa, l’absolut, la pedra filosofal, la transmutació dels metalls, una pàtria, un déu, una idea política, i això jo no ho he trobat. Ni un equip de futbol. No he trobat res del que buscava.

Tanmateix, no se’t veu amoïnat. Això sí, un punt de melangia sí que hi és en el disc.

Sí. He intentat fugir de la nostàlgia, perquè és un sentiment que no aporta res. La nostàlgia és una merda, però la melancolia és inevitable encara que només sigui perquè fas un resum, un balanç, una síntesi. La melancolia és una cosa que ve sola amb el pas del temps. És com si vingués enganxada, no hi pots fer res. Ara, la melancolia és un sentiment positiu. La nostàlgia, no. La nostàlgia és anar al fons del pou i no sortir-ne. En canvi, la melancolia és baixar al pou i tornar a sortir per volar.

La composició d'aquestes cançons coincideix amb tota la feina que vas fer amb el Donat Putx per construir el  llibre El comptador d'estrelles. Hi ha influït el llibre, en les cançons?

Simplement és una casualitat temporal. Mentre estava fent el disc vam fer el llibre amb el Donat. El projecte ja venia d'abans, però és veritat que el llibre em va servir també per refrescar coses.

No sé si acabo d'entendre què significa la cançó Púrria selecta.

Jo tampoc. És que aquesta cançó, i sonorament és molt explícita, és un boig a la cel·la del manicomi. Se sent com s'obre la porta, el tio agafa la guitarra, es posa a cantar i després li tanquen la porta als morros. És un boig. Jo tampoc l'entenc, no sé que diu.

¿Trobes que amb els anys ets més lliure per fer el que vols?

És això, la llibertat interior que em permet fer tot el que vulgui. Jo no he tingut cap condicionament a l'hora de fer aquest disc. L'he produït jo, l'he dirigit jo, he buscat els músics, l'estudi, el tècnic... i no puc queixar-me de res ni puc donar la culpa a ningú: en aquest disc he fet tot el que jo volia i si no m'ha sortit millor és perquè no en sé més. És tot el que jo puc donar. Amb absoluta llibertat. Crec que és el disc en què em sento més jo mateix de tots els que he fet. És un disc fet pel plaer de fer-lo per a mi i per a tots el que són com jo o tenen punts en comú amb la meva manera de ser.

Per als altres malalts de cel?

Exactament. De malalts del cel n'hi ha molts, el que passa és que és una malaltia que normalment no es diagnostica, o que es diagnostica malament. Hi ha gent que són malalts del cel i no ho saben.

Què significa la proclama "Visca Hipopotàmia lliure!", de la cançó Hipopotàmia?

Jo faig veure que no, però tinc una ideologia. Però no et pensis, és una ideologia una mica poètica. Vaig arribar a la conclusió que nosaltres no podem ser menys que els animals. Veient els hipopòtams en un documental, perquè no hi he anat a la selva a veure'ls, pensava: «Mira aquests, que bé que viuen. Tot el dia al riu, no han de pencar, no s'han amoïnar per pagar el lloguer o per si tindran feina o per si el fill no sé què o per l'assegurança del cotxe... No tenen problemes d'aquests, ni estrès, ni angoixa, ni depressió ni neurosi». O almenys és el que crec jo, perquè potser sí que és duríssima la vida de l'hipopòtam i si em sentís em diria: «No tens ni puta idea d'hipopòtams». Però la idea que jo em faig és que els hipopòtams viuen en una mena de paradís, tot ben organitzadet, mirant per sobre l'aigua amb aquells ullets. I, mira, jo vull ser com un hipopòtam.

La teva idea del paradís és un lloc per anar a descansar, o això és el que dius a Hipopotàmia.

Sí, venint des de la vida que portem, anar a Hipopotàmia seria anar a descansar en el sentit de no tenir preocupacions artificioses. Tens les preocupacions naturals de buscar-te la vida, menjar, reproduir-te, sobreviure. I, durant molt temps, avorrir-te i no fer res, que això els humans ja hem perdut la facultat de fer-ho. Sempre hem d'estar fent coses, ocupats en coses i en dèries i en històries. A mi m'agrada badar, i els hipopòtams em fa la impressió que baden molt. O potser no, potser estan molt pendents del que passa. De tota manera, en els documentals que he vist no passa mai res.

¿Faràs concerts amb aquestes cançons?

No ho sé. De moment no ho tinc pensat. De moment m'he quedat buit després de fer el disc i ara mateix no tinc cap més pensament. En aquests moments estic com diu el tango Naranjo en flor: « Sufrir, después amar, después partir y al fin andar sin pensamiento».

Parlaves abans de companys que ja no hi són. ¿Com es gestiona el dol quan moren persones tan importants a la teva vida com Carles Flavià?

Que la gent es va morint és una cosa que a la meva edat ja està assumida. A partir d’una edat t’adones que comencen a caure més sovint les bombes. I com es gestiona? Ni puta idea. Cadascú com pot. Jo tinc una llista amb tots els morts, i en tinc molts, més de 150, molta gent que he conegut que ha mort. Vaig apuntant-los, i sempre que n’apunto un penso: “El pròxim puc ser jo”. I llavors tanco la carpeta.

Curiosament, la cançó El nen comença amb uns morts que ballen.

Aquesta cançó està inspirada en L'any passat a Marienbad, la pel·lícula d'Alain Resnais. També en els vídeos de Bill Viola i en una afirmació de Nietzsche que diu que «l'esperit es converteix en camell, el camell en lleó i el lleó, a la fi, en nen».

El cicle del superhome.

Sí, això mateix.

¿T'has sentit superhome en algun moment de la teva carrera?

El concepte purament nietzscheà és més una aspiració que altra cosa. Tal com l'entenc jo, és l'ésser humà potenciat a si mateix i lliurat a si mateix i de si mateix, amb tota la consciència al límit. No és Superman. I en aquest sentit, per a mi és una aspiració molt interessant. Seria com el punt màxim de la saviesa reconeixent que no saps res.

Fa un temps eres molt crític amb la Barcelona que s’ha venut al turisme. ¿Creus que han canviat les coses amb el nou Ajuntament?

Jo veig Barcelona, i la resta del món, com una irrealitat. I en aquest sentit és una meravella. Passi el que passi, tot està en ordre. Si els barcelonins volem llogar les nostres cases als turistes per tenir diners, doncs és el que fem. La ciutat es degradarà i acabarà sent un parc temàtic, però és el que vol la gent. La política pot arreglar molt poques coses, perquè al final hi ha la inèrcia de les persones, els desitjos, les ambicions i les passions, que estan per sobre de tot. És el que realment mou el món. No crec que cap idea sigui prou redemptora, ni salvífica, ni potent, per canviar les passions humanes.

I quina és la teva passió dominant?

Veure la llum. Com que hi veig molt poc, i sempre hi he vist poc, doncs per a mi el màxim és veure la llum. La llum és el sinònim de la revelació del paradís, de l’inefable, de la felicitat, de la plenitud, de l’alegria.

Més continguts de