Jean Rochefort, cavaller Don Quixot del cinema

BarcelonaDues imatges, escollides entre moltíssimes de possibles -el marit d’una perruquera, per exemple- romandran per sempre en la memòria del cinèfil quan pensi en la figura elegant i sinuosa de Jean Rochefort, que va morir ahir a París als 87 anys. Una és la del vell escultor que vol aconseguir una última obra de categoria i s’emmiralla en la bellesa d’una jove model que ha fugit d’un camp de concentració. És El artista y la modelo (2012), l’obra de maduresa de Fernando Trueba, potser imperfecta però impregnada de bon cinema i en què l’extraordinari actor francès omple la pantalla amb tota l’honestedat del seu rostre i li injecta emocionants matisos sobre la vellesa, la creativitat i el llegat que deixem en aquest món.

L’altra imatge és encara més fonda i penetrant. És la de Rochefort dalt d’un cavall durant el rodatge frustrat de The man who killed Don Quixote, la mirada personal sobre l’obra de Cervantes que Terry Gilliam va haver de suspendre a causa de les males condicions meteorològiques, del soroll dels avions que sobrevolaven l’espai aeri de les localitzacions i també per culpa de l’hèrnia discal que tenia l’actor. Així, un consumat amant de l’hípica com ell, impulsor de l’esport i criador de cavalls, va haver de renunciar al que podia haver sigut el paper de la seva vida. El documental Lost in La Mancha (2002) dona fe de les desgràcies esdevingudes durant el rodatge. És especialment emocionant veure Rochefort -que llavors ja tenia 70 anys- dalt del seu Rocinante, vestit amb l’armadura, aguantant el dolor de l’esquena, lluitant amb dignitat contra els elements que s’havien conjurat en contra seu i de tot l’equip del film. Jean Rochefort no va poder ser Don Quixot però alhora sempre ho serà.

Films amb Tavernier i Chabrol

Nascut a París l’any 1930, format en art dramàtic i crescut dalt de l’escenari, els primers papers més o menys rellevants al cinema li arriben gràcies al director Philippe de Broca - Cartouche (1962) i Les tribulacions d’un xinès a la Xina (1965)-, totes dues cintes al costat de l’estrella indiscutible del cinema popular francès d’aquells anys, Jean-Paul Belmondo, tres anys més jove que Rochefort. Ell mateix va reconèixer moltes vegades que el film que ho va canviar tot va ser El rellotger de Saint Paul (1973), magistral adaptació de la novel·la de Georges Simenon a càrrec de Bertrand Tavernier. En la pell d’un expert i disciplinat comissari, es va compenetrar perfectament amb Philippe Noiret en un recital interpretatiu memorable. Repeteix de seguida amb Tavernier a Que comenci la festa (1975) i durant els productius anys 70 treballa també amb el fonamental Claude Chabrol -Innocents amb les mans brutes (1975) i La profecia d’un crim (1976)-, i participa en l’etapa final de la filmografia de Luis Buñuel a El fantasma de la llibertat (1974).

Als anys 80 es manté molt actiu en teatre i en cinema, però són temps d’escassa projecció internacional, cosa que canvia radicalment quan Patrice Leconte li regala el protagonista d’ El marit de la perruquera (1990), tragicomèdia d’èxit mundial -a Barcelona, setze mesos ininterromputs al cinema Alexis- i inspiració onírica on Rochefort va seduir tothom amb el seu Antoine, el somiador que veu complert el gran desig de casar-se amb una perruquera. Amb 60 anys i la popularitat trucant a la porta, l’actor es va entregar a una segona joventut creativa. Va esdevenir actor fetitxe de Leconte - Tango (1993), Les grands ducs (1996), Ridícul (1996) i la fantàstica L’home del tren (2002)-, va atrevir-se a explotar sense complexos el vessant còmic amb directors experts com Francis Veber i Alain Chabat i participant en versions fílmiques de còmics tan genuïnament francesos com Lucky Luke i Astèrix. Entremig va treballar dos cops a Catalunya, primer a les ordres de Jaime Camino a El llarg hivern (1992) i després al costat del Tricicle a Palace (1995), la versió cinematogràfica de la sèrie Tres estrelles.

En els últims anys va treballar amb nous cineastes europeus com Danis Tanovic (L’infern, 2005) i Guillaume Canet (No ho diguis a ningú, 2006), mentre enfilava a poc a poc el camí d’una retirada que, com la del valent cavaller Don Quixot, mai va esdevenir-se del tot.