LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ

Jennifer Clement: “Per descomptat que enviarem observadors al judici”

Jennifer Clement ha visitat Catalunya com a presidenta del PEN Internacional, l’associació internacional d’escriptors que aplega 148 centres arreu del món. Aquest dilluns el PEN va publicar un manifest en què demana l’alliberament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez

L’escriptora nord-americana Jennifer Clement (Greenwich, 1960) ha visitat Catalunya com a presidenta del PEN Internacional, l’associació internacional d’escriptors que aplega 148 centres arreu del món. Aquest dilluns el PEN va publicar un manifest en què demana l’alliberament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. La mateixa Clement va visitar dilluns els Jordis a la presó de Lledoners.

¿De què han parlat amb Jordi Sànchez i Jordi Cuixart?

Sempre que vas a una presó és commovedor. Amb els Jordis hem parlat del seu cas, del seu estat d’ànim, de com se senten a la presó, del judici i de com pot donar-los suport el PEN, una organització que té una tradició com a observadora de judicis. Per descomptat, hi enviarem observadors, a aquest judici, com hem fet recentment en altres casos a Turquia, on també vam tenir advocats importants de Noruega com a observadors. I això també passarà aquí.

¿Fins a quin punt l’actuació del PEN Internacional pot incomodar el govern d’un país com Espanya?

El PEN sempre incomoda perquè defensa la veritat, perquè defensa persones que diuen la veritat al poder. Nosaltres sempre estem de part de la veritat, i més en aquest temps en què hi ha un problema molt greu de propaganda i moltes vegades la veritat, aquí i en altres llocs, és qüestionada.

Mario Vargas Llosa diumenge a El País i ahir el ministre d’Exteriors, Josep Borrell, insistien en dir que els ferits de l’1-O a Catalunya eren una invenció, eren fake news .

El que passa és que hi va haver molts enregistraments, i molts van sortir en mitjans com la BBC. ¿Com pots dir que unes imatges de la BBC són fake news? Sí que hi ha hagut casos en la història en què s’ha fet teatre per crear fake news, però no és el cas del que va passar aquí.

Viu a Mèxic, i entre el 2009 i el 2012 va ser presidenta del PEN mexicà. Vostè mateixa ha comentat que Mèxic és un dels països més perillosos del món per ser periodista.

El periodisme, sobretot el que cobreix temes de criminalitat a les províncies, és molt perillós. Un dels principals problemes a Mèxic és que hi ha impunitat. Tenim més de cent periodistes assassinats en els últims quinze anys i no hi ha ni una sola persona a la presó per haver matat un periodista. A Turquia hi ha periodistes a la presó, i a Mèxic són a les tombes. Sí, en aquest sentit Mèxic és un dels pitjors països del món.

Va ser especialment dur l’impacte de l’assassinat de la periodista mexicana Miroslava Breach Velducea el 2017, a la qual vostè va dedicar un text molt emotiu.

Sí, va ser molt impactant. A més, ella era molt estimada i respectada. Aquests assassinats, tant el de Miroslava com el de Daphne Caruana Galizia a Malta o el d’Anna Politkóvskaia a Rússia, són crims en què ningú està intentant amagar el que està fent, és tot tan bàrbarament obert...

¿I aquesta violència com afecta la seva literatura?

Potser no he escrit explícitament sobre l’assassinat de periodistes, però sí que ho he fet sobre la violència a Mèxic. El meu llibre anterior, Prayers for the stolen (titulat Ladydi en l’edició en castellà de Lumen), tractava sobre el robatori de nens a Guerrero, i el més recent, Gun love ( Amor armado ), és sobre com les armes dels Estats Units van a Mèxic i a l’Amèrica Central i com la crisi humanitària té a veure amb l’accés a armes, que és el gran negoci dels Estats Units.

Com es rep als Estats Units una veu tan crítica com la seva, i encara més escrivint des de Mèxic?

A vegades he pensat que l’Associació Nacional del Rifle és més perillosa que un càrtel.

Vostè presideix el PEN Internacional des del 2015. És la primera dona al capdavant de l’organització en gairebé cent anys d’història.

Crec que l’organització sentia que era molt necessari que la presidís una dona. I m’ho he pres molt seriosament, precisament per ser la primera dona. Hem impulsat el manifest de la dona, amb el qual hem posat la dona escriptora al centre de l’organització. També hem fet canvis en l’acta constitutiva del PEN, que abans deia que combatríem els odis de raça, de nacionalitat i de classe, i que ara s’ha ampliat a tots els odis perquè, òbviament, hi faltava el gènere. I també hem afegit la paraula igualtat, que no apareixia a l’acta.

Més continguts de