MÚSICA

Joan Dausà: “És una aturada per respirar i decidir què faig a partir d’ara”

El músic actua al Palau de la Música els dies 27 i 28 de desembre

Joan Dausà s’acomiada “indefinidament” de la música amb un doble concert al Palau de la Música els dies 27 i 28 de desembre, dins del Festival del Mil·lenni. No és un adéu definitiu, sinó un descans sense data de tornada. Les actuacions les veu com unes festes “de celebració i d’agraïment”, una “trobada” amb el públic que el segueix des que va publicar Jo mai mai (2012).

Ara que t’agafes un descans de la música, ¿saps a on dirigiràs la necessitat d’explicar històries?

El que més em motiva és no saber la resposta. De moment segueixo un impuls: necessito descansar per reconnectar. De la mateixa manera que vaig connectar amb alguna cosa interna meva fa uns anys i vaig decidir fer un disc, ara alguna cosa em diu que aquí s’ha acabat una etapa. Si segueixo tenint la necessitat d’explicar històries, ja trobaré la manera. Per sort, en el món de la cultura hi ha mil maneres de fer-ho i, per tant, no m’espanta no saber cap a on aniré.

¿T’ha passat pel cap que en els dos concerts del Palau pot ser que la gent et demani que continuïs?

És que no tinc la sensació que acabi res. Acaba una etapa, però no tinc la sensació que deixi la música ni que això que s’ha creat fins ara desaparegui. Potser d’aquí un any vull fer un disc, i pot passar que al 2017 estigui tocant, però no es tracta d’això. És una aturada per mirar enrere, per respirar i per decidir què faig a partir d’ara. No m’aturo per fer cançons, sinó per respirar i descansar.

Ara podríem dir que t’atures perquè t’ho pots permetre, perquè has guanyat molts diners.

Saps perfectament que és impossible que hagi guanyat molts diners a Catalunya. Sí que he pogut estalviar una mica i tinc altres feines, de locutor, de presentador, i sempre me’n surten de noves. I si no, les buscaré. En els últims deu anys no m’ha faltat mai la feina, això sí, feines no fixes i imprevistes. En la música he aconseguit crear una estructura que em permet viure, però no m’espanta apartar-la un temps.

Què és el que més t’ha sorprès del món de la música?

La part negativa és la precarietat. Has de tenir molta sort i has de fer que sigui un projecte personal perquè et surtin els números. Si ets un grup i divideixes entre quatre ja és més difícil. Sí que compto amb els músics que m’acompanyen i intento cuidar-los molt bé, però cap d’ells pot viure només de mi. La part positiva és la sensació de connectar amb un món que desconeixia, de veure que, més enllà de la precarietat, tot plegat és més fàcil del que sembla si entenem l’èxit no com un resultat econòmic sinó personal. Es tracta simplement de trobar la teva via per connectar amb la gent. Si l’objectiu és un altre, llavors tot és més complicat.

¿Quin format tindran els dos concerts al Palau de la Música?

Tots. Faré el format petit de piano i violoncel, el mitjà amb la banda i el gran amb quartet de corda i alguna sorpresa que ho complementi. Però l’objectiu no és fer gaire cosa nova ni sorprenent, que sí que n’hi haurà, sinó retrobar-nos i tancar una etapa junts. I estar atent al que el públic pugui proposar perquè aquell dia sigui especial, perquè al final un concert el fa únic el públic.

¿Com va sorgir el format de piano i violoncel amb la Núria Maynou?

Pujo a tots els trens, i si trobo que no és interessant baixo a l’estació següent. Aquest format va sorgir perquè vaig decidir provar una cosa més petita, i l’hem gaudit molt, també la Núria i el públic.

¿Amb la cançó Jo mai mai has arribat a desenvolupar una relació d’amor-odi?

No. Ha sigut una relació d’amor absolut i respectuós. Deixant a Jo mai mai l’espai que li pertoca, entenent-lo com el Messi, però tenint clar que vull un equip. Per això el segon disc, perquè el que volia fer era tenir un equip al voltant, cançons que poguessin estar a l’altura perquè el projecte tingui solidesa. El més bonic ha sigut veure que ha funcionat més enllà d’una cançó. Evidentment, a Jo mai mai, com que la reconeixem com la líder, li guardem l’espai que li pertoca. La interpretem cap al final, però no la toquem l’última. Li he ensenyat que és important però que ha d’entendre que les altres cançons també són importants. Algun penal el xuta Neymar.

Més continguts de