BarcelonaJoe Abercrombie viu d’escriure des de fa sis anys, quan es van disparar les vendes de la seva primera trilogia de novel·les, The first law (2006-2008). L’any passat, quan va fer la primera incursió crossover amb Mig rei -que ara arriba en català, publicada per Rosa dels Vents-, n’havia col·locat més de dos milions d’exemplars, i ara ja frega els tres.
Va estudiar psicologia al Regne Unit, però la seva primera feina va ser preparar te en una productora de televisió.
D’allà vaig passar a fer de muntador televisiu, i em vaig especialitzar en la producció de concerts de rock. Treballava molt intensament durant dues o tres setmanes, i llavors descansava uns dies.
¿Llavors ja construïa el seu primer món fantàstic?
Sí. Tolkien havia deixat trenta anys de sequera creativa. La meva generació, per sort, ja va poder créixer amb Dracs i masmorres i amb Joc de trons, que va començar el 1996. La sèrie de novel·les de G.R.R. Martin té un alè èpic shakespearià, però no hi ha gaires autors que hagin seguit aquest camí. Hi ha noms importants del gènere que han seguit fórmules diferents, com ara Scott Lynch i Brandon Sanderson. Els autors joves vivim una nova renaixença creativa.
Expliqui’m com ha evolucionat des del seu debut fins a Mig rei.
Els sis llibres que he escrit fins a aquesta nova trilogia tenien violència explícita, sexe i insults. Creava un món més gran que el que ara envolta el Mar Trencat. Per explicar l’argument, alternava diversos punts de vista. Aquí, en canvi, dedico un llibre a cadascun dels tres personatges principals, amb un llenguatge més mesurat.
A Mig rei tenim el Iarvi, fill petit d’un monarca que acaba de morir amb l’hereu i que, tot i haver estudiat per ser un dels clergues del regne, ha de deixar-ho córrer per manar. Tot i així, el seu tiet intenta assassinar-lo i ha d’emprendre un viatge per recuperar el tron.
El Iarvi té un problema físic que li ha impedit convertir-se en guerrer: una mà atrofiada. Els clergues de Gettland tenen un triple paper, espiritual, mèdic i diplomàtic. Al llarg del llibre, el Iarvi passa de ser un personatge ridiculitzat a tenir el poder, però poc després es converteix en un fora de la llei. Carrega una part important de ressentiment que el fa imprevisible. Podem pensar que és un heroi, però la línia entre el bé i el mal es va fent borrosa a mesura que avança la novel·la.
¿Diria que el gènere fantàstic ha anat evolucionant cap a aquesta ambigüitat moral?
Forma part d’un moviment molt més general, que té a veure amb la construcció de personatges complexos i difícils. Va des de sèries com Los Soprano i Deadwood fins a Joc de trons. Es tracta d’aconseguir transmetre la humanitat que hi pugui haver també en el que abans eren considerats els dolents.
¿El sentit de l’humor ha arribat tard, al fantàstic?
Ha sigut l’últim lloc on ha arribat. Després que Sergio Leone introduís una mirada postmoderna al western, també ens hi havíem de posar. Un dels que han fet més feina per aconseguir que els lectors somriguin ha sigut Terry Pratchett, que juntament amb Martin ha enfilat el fantàstic fins al mainstream.
