John Maus i el fet diferencial: fracàs a Madrid, èxit a Barcelona
Dissabte a la nit, Twitter anava ple de tuits amb el hashtag #pc11 -l'etiqueta per referir-se al festival San Miguel Primavera Club 2011- en què es feia servir la recepció de les actuacions de John Maus a Barcelona i Madrid com a prova irrefutable del fet diferencial català. Així com el xou de Maus a Madrid es va percebre com un desastre, l'artista nord-americà va marxar del Casino l'Aliança del Poblenou dissabte convertit en un dels triomfadors d'aquest Primavera Club, que va acabar ahir amb el directe de Fleet Foxes a L'Auditori.
El festival de tardor del Primavera Sound s'ha celebrat -com en les últimes edicions- simultàniament a Barcelona i Madrid, i l'actuació de John Maus a la capital espanyola divendres va treure fum a la xarxa. Segons les cròniques, bona part del públic madrileny es va indignar davant d'un xou que en cap cas podia definir-se com a concert. Sobre un playback amb les cançons del seu últim treball, l'aclamat We must become the pitiless censors of ourselves (2011), Maus cridava com un energumen, com si estigués fora de si, trescant de punta a punta de l'escenari, suant com un verro i autolesionant-se, clavant-se cops de puny a si mateix al cap. I només de tant en tant cantava, malament, la lletra de les joies de pop sintètic retro que conformen el seu últim àlbum. A Madrid tot plegat va ser percebut com una presa de pèl.
Una experiència col·lectiva
A Barcelona, però, la recepció del xou va ser radicalment diferent. El públic ja sabia què s'esperava, ja fos perquè havia vist Maus al Primavera Sound 2009 o pel soroll que havia generat l'actuació a Madrid. I potser en part gràcies a la reacció d'un grup de fans acèrrims, que tan bon punt Maus va començar van aixecar-se per veure el xou drets just davant de l'escenari -potser per fomentar la provocació de la proposta, tant a Barcelona com a Madrid el nord-americà estava programat en teatres, amb el públic assegut-, la gent que omplia el Casino es va entregar al joc de Maus.
El nord-americà va generar rialles, estupefacció i crits, que s'afegien als seus. I va fer aixecar cada vegada més persones, que s'acostaven a l'escenari seduïdes per l'estrany poder d'atracció que provocava la música, hipnòtica i suggerent, i l'estranya performance de Maus, violenta, provocativa, repetitiva i en part fins i tot commovedora. Tot plegat una experiència col·lectiva que no va deixar indiferent. També va provocar algunes baixes, però.
Herois clàssics
Superchunk van brillar amb una proposta radicalment oposada. El quartet nord-americà va reafirmar la seva qualitat d'herois de l'indie rock dels 90 amb un sòlid i enèrgic directe sense fissures. El repertori va repescar clàssics com Slack motherfucker, Like a fool o Hyper enough, però el gruix del xou va consistir a defensar Majesty shredding (2010), el seu últim àlbum, en què demostren que després de dues dècades de coherent trajectòria -i un hiat de nou anys-, continuen en plena forma. Temes nous com Digging for something, Crossed wires, My gap feels weird i Learned to surf proven en directe que Superchunk estan molt més enllà de la nostàlgia.
