Kevin, Joe i Nick Jonas van regnar com a boy band fraternal durant vuit anys, fins que ho van deixar estar el 2013. Quan tot feia pensar que la música dels Jonas Brothers quedaria com a record generacional, a principis del 2019 van anunciar que tornaven, ara ja tots tres en la trentena o fregant-la. I el públic ha respost acompanyant-los en la nova etapa, com va passar dilluns en un Palau Sant Jordi que els va rebre amb la cridòria reservada a les estrelles enyorades just després que al recinte hi sonés Viva la vida, de Coldplay, mentre els germans baixaven des del sostre en una plataforma que els va dipositar en un escenari ovalat darrere del qual hi havia una gran pantalla rectangular.

El concert, que formava part de la gira del disc Happiness begins (2019), tenia musicalment un reclam eminentment nostàlgic. Tanmateix, els germans Jonas van voler reivindicar les cançons noves, sobretot en el primer bloc d’una actuació que van obrir amb Rollercoaster, una melodia enlairada per ritmes de capvespre vora el mar. Per si de cas, de seguida van oferir S.O.S., un èxit dels dies en què l’estratègia comercial del trio de Nova Jersey passava sí o sí per Disney Channel i conqueria el món amb pop-rock amb transparències New Wave i lletres sobre drames i comèdies adolescents. El que va ser Disney ara és més aviat Netflix, i el pop dels Jonas Brothers ha sumat poders de seducció més adults, però sense complicar-se l’existència a l’estil de la HBO. És pop agradable en la superficialitat, com el reggae blanc que decora peces noves com Only human, tot plegat més bastit pel carisma que per la profunditat de la trama musical o la riquesa dramàtica.

Tot i una sonorització molt millorable, el xou funciona sense fissures, esclar, amb els tres germans interpel·lant constantment el públic amb gestos, com oferir el micro quan sona el riff inicial de That’s just the way we roll o deixar que el Sant Jordi s’apropiï de la tornada de Fly with me. O fent servir un passadís entre el públic en la balada Used to be per arribar a un escenari secundari, més íntim, on van inflamar el romanticisme acústic amb Gotta find you i van jugar la carta soul amb Jealous, un dels temes en solitari de Nick, i l’as ballable amb Cake by the ocean, amb el Sant Jordi aleshores convertit en una festa de confeti i ninos inflables. Controlant la dinàmica del xou, després van saber apaivagar l’eufòria amb I believe per reforçar l’impacte de la part final, més rockera, i tancar la nit fent dialogar amb foc i fogositat pel mig els Jonas Brothers d’ahir i els d’avui: els de Burnin’ up i els de Sucker.