Jordi Martí: "En cultura, la llei òmnibus denota un cert jacobinisme"

Després de quinze anys dedicat a la política cultural, Jordi Martí es passa a la política a seques. Aquest divendres es constituirà el nou Ajuntament de Barcelona i ell deixarà el càrrec de delegat de Cultura que ostentava des del 2007 i s'incorporarà com a regidor electe a l'oposició.

L'Ajuntament de Barcelona ha presentat al·legacions a la llei òmnibus. En cultura, què li sembla?

Té tres elements preocupants. El primer és que tendeix a recentralitzar el poder en menys mans, i és just el contrari del que fan les polítiques culturals arreu, fins i tot a França. S'eviten matisos, es dóna joc a menys gent. El segon aspecte sorprenent és la reducció de l'àmbit cultural a un sector econòmic, una visió mercantil de la cultura. Em sorprèn que uneixin en una institució les empreses culturals i la creació artística. Per mi és evident que hi ha decisions en cultura que necessiten la presència d'experts a qui se cedeixen potestats com la distribució d'ajuts. I en tercer lloc, em sembla que la supressió del CoNCA fa olor de dirigisme, una crítica que havíem anat eradicant. Hi ha un cert jacobinisme cultural.

Però és un disseny de Mascarell: li deu sonar a música coneguda...

Aquestes tres característiques són habituals dels governs de Convergència. I, per tant, és sorprenent que ho executi algú de la trajectòria de Mascarell. Hi ha una certa abducció del conseller per part de CiU.

El model Barcelona sempre ha estat d'institucions petites i a vegades ens hem dolgut d'això. Concentrar no és engrandir?

El model d'aquí ha sorgit de les dinàmiques més que d'una voluntat explícita, però la història ens ha donat la raó. Era un model de llarg recorregut, de pluja fina i no de castells de focs, però abans miràvem el Pompidou amb enveja i ara ells miren cap aquí. Bilbao ara és només el Guggenheim, que des del punt de vista econòmic és fantàstic, però és una franquícia estrangera. Prefereixo deu institucions mitjanes que fan el seu curs internacional que una d'aquesta magnitud. Per això hem escampat inversions a tots els equipaments culturals de la ciutat.

N'ha parlat amb el conseller?

En algun moment. Quan l'Ajuntament li va oferir compensar les retallades en equipaments culturals, ja llavors em va estranyar que denominés "model Frankenstein" el sector públic català, perquè en bona mesura es deu a ell. O que parlés que el sector cultural és massa car, quan ho havíem estudiat durant anys i estem a molta distància per sota dels equipaments europeus. Ell va ser el primer que va dir que calia doblar els pressupostos de Cultura i en canvi ara les retallades són superiors a la mitjana. Això demostra que les idees i els partits continuen condicionant, que tombar les inèrcies ideològiques no és tan fàcil.

Com serà el traspàs amb el futur regidor de cultura Jaume Ciurana?

No tinc la sensació que hàgim de notar un gir de 180 graus. Els directors i els principals projectes que hem tirat endavant els últims anys continuaran. Una altra cosa és com estan les finances de la Generalitat. En aquests moments l'Ajuntament ha anat fent un paper substitutori de les baixades del ministeri i la conselleria, però si això continua passant, no es podrà sostenir. En línies generals, amb el Dhub, el Born, les fàbriques de creació, el Consell de Cultura de Barcelona, no hi haurà excessives sorpreses. Les decisions que marcaran el to són les tries per dirigir el Grec, L'Auditori, com es reorienta La Virreina...

I què passarà al Canòdrom?

Em sembla que s'ha fet prou recorregut per no estroncar-ho. Tot i que és cert que neix després d'una certa crisi de la conselleria amb la reorientació de l'Arts Santa Mònica, la necessitat d'un centre d'arts visuals a mig camí entre el centre de base i el Macba hi és, i ja hi ha un edifici emblemàtic restaurat.

I al MNAC?

El canvi de direcció al MNAC és difícil i necessari, jo me la jugaria: li convé un cert risc i radicalitat. Les decisions dels noms són fonamentals. A L'Auditori, que té més de 20 milions de pressupost, tampoc podem fer una opció casolana. Allà on ens l'hem jugat més, és d'on estic més content: l'exemple és Pepe Serra al Museu Picasso. Més val equivocar-se en majúscules que anar pel camí de la mediocritat.

Vostè se la juga ara anant a la Casa Gran a fer política. Algú va dir que es reivindicava com un relleu al PSC de Barcelona.

No, no, són especulacions. Crec que la visió cultural pot aportar profunditat en les decisions polítiques. No només anem a l'oposició. Als meus fills, quan els castigaven a l'escola, els enviaven al racó de pensar. És allí on som. Ara toca fer l'alternativa d'esquerres per a la ciutat. S'ha d'enterrar definitivament el model Barcelona, amb honors i tots els fastos que convinguin, però el projecte del gran canvi s'ha d'enterrar.

Com anirà el congrés del PSC?

En tres dies no sortirà un new PSC, però se'n poden posar les bases. El PSC pot esperar que els altres perdin -seria un error- o intentar reconstruir un projecte que, en síntesi, en diria catalanisme d'esquerres actualitzat. Per mi té tres peces: millorar la democràcia i pensar una nova relació amb els ciutadans perquè, per exemple, els governs escollits puguin intervenir en tots els àmbits; engegar una lluita contra el principal repte que tenim, les desigualtats, i finalment, la relació Catalunya-Espanya. Hem de dir sense embuts que volem participar en el projecte d'Espanya, però alhora hem de plantejar quina representativitat hi tenim, i no crec que sigui a través del grup propi al Congrés.

Deia que la tria de les persones és important. Al PSC li falta líder.

Jo no sóc gens pesseciòleg , he fet poca feina de partit. El PSC està angoixat perquè si no troba el mirlo blanco no se'n sortirà, i jo crec que és més necessari trobar les idees i després buscar els equips. El PSC recuperarà espais de govern a través dels ajuntaments, perquè per a la gestió del que és simbòlic, més val l'original que la còpia.