ARTS ESCÈNIQUES

Jordi Martínez dona vida a les ombres d’un pallasso

El Teatre Lliure fusiona circ i teatre a ‘El somriure al peu de l’escala’, de Henry Miller

“Si ets pallasso només pots ser pallasso, perquè a la vida ets el que fas”, reflexiona el director Ramon Simó, i la frase encaixa sense buscar-ho en la situació que ha viscut la companyia d’ El somriure al peu de l’escala. “Per crear una obra d’art sincera cal implicar-hi la teva vida”, diu Simó; de la mateixa manera també cal renunciar-hi quan el vent no bufa a favor. És per això que, després que l’actor Jordi Martínez -el protagonista del muntatge- patís un accident l’any passat i es trenqués els dos braços, l’equip va saber del cert que sense ell no hi hauria espectacle. “És un personatge que havia de fer el Jordi, i el Teatre Lliure ens va tractar molt bé. Cinc dies després de l’accident havíem posposat la producció per a la pròxima temporada”, recorda Simó.

Un any després, Martínez s’ha recuperat i El somriure al peu de l’escala s’instal·la a l’Espai Lliure des de dijous de la setmana vinent fins al 5 de maig. L’espectacle és una adaptació d’una narració llarga escrita per Henry Miller el 1948 i ha estat traduïda per Màrius Serra. Considerat un dels textos més singulars de l’escriptor nord-americà, El somriure al peu de l’escala parteix de la història d’un pallasso d’èxit, August -que interpreta Martínez-, per reflexionar sobre les diferents cares dels artistes.

“La implicació de veritat en la creació acaba suposant sempre un llast”, afirma Simó. Aquest pes es trasllada a la vida d’August a través d’una sèrie de dilemes sobre qui és ell realment i si el pallasso i la persona són dues entitats diferents. Per descobrir-ho, Miller va escriure un viatge íntim i delicat on també apareixen altres personatges com un empresari (Joan Arqué), un company anomenat Antoine (Oriol Boixader), una músic (Tanja Haupt) i una acròbata (Griselda Juncà). “És un viatge bèstia a la recerca de la felicitat impossible”, explica Martínez sobre el camí que segueix el seu personatge, del qual diu que l’ha fet “pensar molt”. Les característiques de l’espectacle també han permès a la companyia crear un híbrid entre circ i teatre on els llenguatges es fusionen i els intèrprets treballen en diferents disciplines.

“Tenim una trapezista que parla i un clown que, a més, és actor -subratlla Simó-. Ens hem esforçat per trobar una relació simbiòtica entre els llenguatges, en què els uns depenen dels altres i tot plegat pren un aire molt poètic i bell”. Aquesta atmosfera pren força a través de la música en directe, que ha creat Joan Alavedra i que interpreten els mateixos protagonistes.

Malgrat la profunditat filosòfica del text, El somriure al peu de l’escala no és un espectacle greu ni trist, asseguren. Al capdavall, apunta Simó, el protagonista és un pallasso amb un gran talent per fer riure la gent, i el muntatge “serveix també per demostrar, amb un parell de números de clown, aquesta habilitat del protagonista”.