No ha d'estranyar a ningú que molts dels lectors que tenia Jorge Semprún fossin a Catalunya i que fos tan freqüent la seva presència a Barcelona. Amic de Catalunya, Semprún és recordat, gràcies a la seva consciència democràtica, com el millor ministre de Cultura dels governs recents. Sensible amb la diversitat lingüística i cultural hispànica, va recordar, sempre que va poder, el caràcter de llengua perseguida i prohibida del català i va defensar el dret dels catalans a l'autogovern. Lector de poesia catalana, d'Ausiàs March a Espriu, en part gràcies a l'admiració que sentia per Raimon, Semprún va ser un destacat defensor d'alguns dels màxims noms del catalanisme cosmopolita i de tot el que representaven avui, com el llegendari periodista Eugeni Xammar, amic del seu pare i a qui fins i tot va conèixer a la legació de la República espanyola a l'Haia durant la guerra civil, o l'escriptor Josep Pla, a qui va presentar al públic francès en una emissió televisiva literària arran de la traducció francesa d' El quadern gris el 1994. O el president Jordi Pujol, a qui considerava un amic. Quan la cultura catalana va ser convidada a la Fira del Llibre de Frankfurt, el 2007, hi va voler ser i va declarar: "Europa funcionarà de veritat quan es trobi la dialèctica entre diversitat i unitat. Que pugui ser tan important escriure en txec o en català, llengües minoritàries però amb una història, una riquesa, una diversitat que aporten a Europa tant com el francès o el castellà".
No ha d'estranyar a ningú perquè Semprún ha estat potser l'únic intel·lectual espanyol contemporani, en tot cas el més europeu, un dels testimonis més lúcids del segle XX, algú que ha proclamat la necessitat de pensar les identitats i la qüestió del testimoni, que ha intentat reformular la lluita contra tots els totalitarismes. A l'exiliat, al resistent, al deportat al camp de Buchenwald, al militant comunista clandestí, al dirigent expulsat pel dogmatisme, al guionista de Costa-Gavras, a l'intel·lectual que proclamava la vigència del compromís, a l'autor de L' Écriture ou la vie , un dels llibres més extraordinaris mai escrits, el preocupava Catalunya i la sort de la seva cultura tant com Europa i la sort de la seva cultura.
El que és estrany és que, mort Semprún, però, no sembla que a l'altre costat hi hagi ningú més.
