DE CATALUNYA AL MÓN

Josep Maria Miró,un nou impuls al teatre català

El dramaturg té constantment obres en cartell arreu del món

En aquest moment Josep Maria Miró (Vic, 1977) té en cartell El principi d’Arquimedes a Costa Rica i Nerium Park a Colòmbia, Buenos Aires i, des d’ahir, al Brasil. En els últims dos anys sempre hi ha hagut una obra seva representant-se en alguna capital del món. El principi d’Arquimedes va ser, efectivament, el principi de tot plegat. Quan es va estrenar en el Grec 2012 a la Sala Beckett ja va ser un èxit evident, però l’estrena al Teatro San Martín de Buenos Aires el 2014, a més d’exhaurir entrades durant quatre mesos i entusiasmar la crítica, va tenir un impacte brutal en el mercat llatinoamericà: Mèxic, l’Uruguai, Xile, Costa Rica, l’Equador, el Brasil, el Paraguai... Però també en altres latituds: Itàlia, França, Rússia, Grècia, Croàcia, Londres i Miami.

L’efecte dominó no només va implicar que El principi viatgés arreu (està traduït a 16 llengües), sinó que els productors i traductors s’interessessin per les obres passades i futures del dramaturg. Nerium Park està traduïda a vuit llengües, s’ha estrenat a vuit països i està anunciada en tres més. A més, l’editorial Losada li va publicar una antologia de cinc textos per a tota l’Amèrica Llatina, cosa que ha propiciat que Obac i La travessia s’hagin estrenat directament a fora (a l’Argentina, l’Uruguai i el Perú) i aquí no. El 2019 apareixeran antologies a Cuba i Itàlia.

I tot això ha passat amb ajudes institucionals molt puntuals. Miró creu que caldria “invertir més pressupost en traducció”, condició imprescindible perquè el teatre surti a l’estranger. “Qui realment ha jugat un paper clau en la internacionalització són alguns traductors i traductores que han fet una feina enorme i cabdal, gairebé de dimensió institucional -destaca-. Han sigut els nostres còmplices i els primers promotors del teatre en català a les seves respectives llengües”.

L’escena catalana

Josep Maria Miró és un ambaixador català per definició: “És una qüestió molt clara: el que defineix l’escriptura és la llengua, no el DNI”, afirma. Ni tan sols es tradueix els seus textos al castellà. “Els teatres busquen textos que poden connectar amb el seu públic. No crec que els importi la procedència”, afirma, si bé sap que en molts països on l’han produït “tenen claríssims noms com Sergi Belbel, Jordi Galzerán, Lluïsa Cunillé, Guillem Clua o Pau Miró, per exemple”. “Això és molt emocionant. Si a un autor li va bé, això reforça tot el sector”, explica.

Els últims quatre anys, Miró ha combinat les estrenes a casa (l’últim curs ha entrat a la Sala Gran del Teatre Nacional amb Temps salvatge ) i els viatges transoceànics per fer cursos, conferències i espectacles. De la nova vida n’han sortit obres com Olvidémonos de ser turistas, que té pendent una gira per Buenos Aires, La Plata i Montevideo. També li ha donat una nova mirada sobre la seva obra: “Et fa conscient que estàs generant un material calidoscòpic que pot ser llegit i interpretat de moltes i diferents formes”.

Més continguts de