MÚSICA

Juan Luis Guerra hi posa el ritme i el públic el ball

Més de 12.000 persones acompanyen el músic dominicà al Palau Sant Jordi

Déu, família i ritme. Aquests són els pilars fonamentals d’un concert de Juan Luis Guerra. Ho va ser fa quatre anys al Palau Sant Jordi, quan l’astre dominicà, membre de l’església evangèlica Más que Vencedores, hi presentava el disc Todo tiene su hora, i també ho va ser ahir al mateix recinte i novament davant d’unes 12.000 persones, que havien pagat entre 44 i 100 euros per entrada. Aquesta vegada Guerra, de 62 anys, ha arribat amb Literal, un disc amb menys salsa que l’anterior i amb un contingut líric que es pot interpretar en clau autobiogràfica sentimental i espiritual. A aquestes altures de la seva carrera no li cal el reclam de la novetat per atraure el públic; de fet, podria muntar tot el concert sense cap tema de l’últim àlbum, però s’estima més incorporar-ne alguns i confrontar-los de tu a tu amb els grans èxits. I se’n surt, perquè segueix prou inspirat component cançons com l’heterodoxa Kitipun, la bachata Corazón enamorado i la salsera Má’ pa’ lante vive gente, una peça a la manera de Rubén Blades. Totes tres van sonar en un concert que va començar a tota castanya precisament amb un tema nou, el merengue I love you more, que Guerra va lligar amb els clàssics A pedir su mano i Ojalá que llueva café. No cal dir que el Palau Sant Jordi s’havia convertit en una pista de ball, incloses les graderies, perquè el públic va decidir que no era nit per seguir el concert assegut; ni les lentes, com la Bachata rosa en què va participar com a convidat el cantant argentí Diego Torres.

Exuberància rítmica

El rendiment dels 4.40, la quinzena de músics dirigits per Janina Rosado des dels teclats, va ser espectacular, com és habitual: precisos en la velocitat del merengue, fluids en la bachata, pletòrics sobretot els metalls en la pulsió més salsera i contundent la percussió quan pujava el to més africà. Tot i així, i com va passar el 2015, a estones la sonoritat no va ser la millor, en un espectacle que Guerra va dirigir des del centre de l’escenari, agraint el suport de Barcelona i saludant les diferents comunitats llatinoamericanes presents amb banderes, especialment la dominicana i la veneçolana.

En un concert de Juan Luis Guerra pràcticament no hi ha descans, i el frenesí rítmic encara s’accentua més quan aplega diferents peces en un medley, anant a barraca. Ho va fer amb Woman del Callao i Rosalía, que a més va enllaçar amb El costo de la vida (amb el megàfon com a imatge recurrent a les pantalles). Es pot dir que planteja els concerts com si fossin una sessió de DJ, però amb orquestra. Tot i així, de tant en tant concedeix una pausa, tot just per recuperar l’alè, agafar embranzida i passar immediatament a lloar Déu a cop de merengue vertiginós amb Para ti : pocs pregons hi ha tan ballables com aquest. La part final de l’actuació, esquitxada de prodigis com La bilirrubina, va acabar de certificar la comunió absoluta de Juan Luis Guerra amb el públic barceloní, lliurat a la coreografia de la felicitat.

Més continguts de