Judit Neddermann i les relacions tòxiques

BarcelonaLa filòsofa Marina Garcés defensa la potencialitat subversiva de deixar de fer coses que ens lliguen a un sistema tòxic. D’alguna manera és el que ha fet Judit Neddermann (Vilassar de Mar, 1991) al disc Un segon (Satélite K), que aquest divendres a les 21 h presenta al SAT! dins del cicle de música del barri barceloní de Sant Andreu. “És un disc totalment autobiogràfic que parla de coses molt íntimes”, diu Neddermann sobre un treball produït pel guitarrista Pau Figueres i que és lluminós tot i estar gestat en la tensió que provoquen les pèrdues i els desenganys.

Una bastida musical delicada i pròxima a una concepció heterodoxa del folk acompanya un contingut líric que respon a la necessitat de trobar respostes. “Vaig viure un desamor molt fort que em va moure moltes coses. Malgrat passar-ho molt malament, va ser una època de creixement i vaig compondre moltes cançons. Després, quan vaig anar recuperant-me, vaig adonar-me del que realment era important. I en tot aquest procés, a mesura que anava entenent coses anava fent cançons. Ja n’estava fins aquí, de les persones tòxiques, de relacions que no t’aporten res i que només et fan mal”, recorda. Una d’aquestes cançons és Ara i aquí, que parla precisament de viure la seva vida, no la vida d’altres. Amor i Roma, Jo no vinc al pou i Per què? també formen part del nucli dur del disc. “Amor i Roma va ser molt terapèutica. Cantar-la m’ajuda a entendre el procés que vaig fer i a tancar-lo, perquè un dia el vaig tancar!”, exclama.

De fet, Neddermann té clar que no volia caure en el parany del cantautor que s’agrada furgant el dolor. No té cap sentit pensar que només es pot compondre a partir de “tenir una complicació vital”. Justament per això Un segon no és un tractat sobre llepar-se les ferides, sinó una reflexió serena que conclou cantant en euskera Txoria txori de Mikel Laboa i Joxean Artze. “És un bon resum de tot el que m’havia plantejat. Parla de l’amor, d’estimar de veritat, de no ser tòxic”, explica.

Quan Neddermann diu que ha fet un disc autobiogràfic, es refereix també a peces com Despedida, un homenatge al grup Coetus d’Aleix Tobías, que va ser el productor del primer disc de la cantant del Maresme, Tot el que he vist (2014). “Aquesta cançó l’he compost per poder acomiadar-me, perquè la meva experiència dins el grup de percussió Coetus va ser molt intensa. Hi vaig entrar quan tenia 19 anys i no coneixia res de la música folklòrica ibèrica ni de percussió. Vaig deixar el grup el juliol del 2014, i tenia ganes de compondre una cançó des de l’enyor i alhora des de l’alegria”, diu Neddermann, que a més del seu projecte personal segueix col·laborant amb els Gramophone Allstars i amb el Quartet Brossa i compartint duos amb Guillem Roma i Ferran Savall. I en tots els casos, exhibint una envejable flexibilitat vocal.

Curiosament, el jazz cada vegada té menys pes en la seva trajectòria. "I això que és el que més he estudiat! Sí que està present en tot el que faig, però jazz pur i dur no n'estic fent. Ja no em considero una cantant de jazz, i quan el faig és com visitar-lo sense pressió. He canviat de camí, i és fort perquè quan estudiava al Taller de Músics tenia molt clar que volia ser cantant de jazz", diu Neddermann.

Acostumada a posar veu a composicions d'altres, com va fer fa unes setmanes cantant cançons d'Amy Winehouse amb els Gramophone Allstars al Black Music Festival, Neddermann assegura que tot el que fa musicalment la condiciona d'alguna manera a l'hora de compondre.

"Per exemple, cantant els temes de l'Amy Winehouse, vaig veure que ella feia lletres que són molt extremes i alhora molt musicals. Deia: «Estic plorant per tu al terra de la cuina». I ho deia tal qual. El que passa és que era genial en el sentit de combinar aquelles paraules amb la música de la manera com ho feia. Les seves cançons semblen hits de tota la vida. Aquí hi ha la genialitat, que cantes una cançó que sembla que sempre hagi existit, que la gent la sent i sembla que l'estigui revivint, no que l'estigui descobrint. Això és el que jo intento buscar –diu–. Tinc la sort de cantar repertoris molt bons, i això podria afegir-me pressió com a compositora, però de moment no la sento. Quan faig una cançó estic pendent que quedi com a mi m'agrada i que la lletra sigui ben sincera, no estic pensant en si és d'un estil o un altre. Suposo que per això em queden discos tan eclèctics com aquest, que la primera cançó és més folk, la segona és una rumbeta popera, després hi ha un reggae... Bec de molts llocs i la meva música acaba sent una mena de collage''.