El Linx és un joc infantil que consisteix en un tauler ple de dibuixos d'objectes quotidians i una pila de fitxes amb cadascun d'aquests objectes. L'estratègia és fàcil, cal trobar i assenyalar el dibuix del tauler corresponent a la fitxa extreta en cada moment tan ràpid com sigui possible. M'agrada jugar-hi perquè és pràcticament impossible que algú em guanyi i he de reconèixer que em prenc el cafè fins i tot més calent que la Nes, la protagonista de La dona veloç d'Imma Monsó. "Sóc ràpida. No ho puc evitar", diu la Nes. Jo també, la constatació simplement no permet cap atenuant.
Si m'exposo d'aquesta manera, enderrocant les fronteres convencionals entre els personatges d'un llibre i el lector, saltant-me l'objectivitat quirúrgica que exigim a la crítica, és perquè temo que La dona veloç d'Imma Monsó induirà a lectures simplificades, fins i tot banals. La protagonista, amb morats als braços perquè va tan accelerada per la vida que travessa les portes abans d'haver-les obert, portarà inevitablement a la conclusió moralitzadora que només cal seure, esperar que el cafè es refredi, prendre's temps per als altres i tot se solucionarà. El ritme vertiginós d'un món cada cop més alienat s'alentirà i respirarem tranquils la calma d'aquells temps antics i perduts...
No, la recepta no és pas tan simple. Monsó construeix el seu relat com una espiral que comença amb anècdotes divertides. L'autora busca -i aconsegueix- la complicitat, però l'espiral es va tancant, l'angoixa s'aguditza, les respostes fallen. El tema de la novel·la no és pas la recerca d'un equilibri mental a la manera dels manuals d'autoajuda. La mare de la protagonista, representant d'una generació endurida en la resignació i sotmesa als silencis quotidians, bé que havia reeixit de mantenir sempre el somriure beat (no es pot dir que la seva recepta sigui un model gaire engrescador).
El joc de la vida es juga en un tauler trucat, és impossible de guanyar. La mort és tan segura de la seva victòria que ens dóna tota una vida d'avantatge. Imma Monsó afronta, amb el seu mosaic de protagonistes pròxims i fàcils d'imaginar, la qüestió de la finitud en un sentit ben filosòfic. Des dels frescos medievals de la dansa de la mort, fins a l'última pel·lícula amb cotxes volant pels aires, l'art es pregunta una vegada i una altra com afrontar la consciència que tot això, aquesta vida mísera i insubstancial, simplement s'apagarà de cop.
I així, La dona veloç esdevé un cant a la vida. A la casa pairal, que és el lloc on es creuen els destins dels protagonistes, hi condueix una filera d'arbres de fulla caduca que a la tardor adquireixen un groc tan intens que s'anomenen liquidàmbar. El color entreteixit en aquesta paraula permet captar el moment present: cal adonar-se, encara que sigui per un instant, de la bellesa que ens envolta.
El joc que porta el nom d'un depredador esquiu i solitari és, com ja he dit, ben senzill. L'original i la còpia són idèntics, el model previst sempre troba la seva correspondència exacta. La vida és un tauler on han estat dibuixats els rols del pare, de la mare, de la germana i del germà; tanmateix, nosaltres, com a individus, no hi encaixem pas amb la mateixa facilitat com les fitxes del joc infantil. Uns són massa fràgils, altres massa despistats o ja han renunciat a la batalla. Entre el model i la seva realització hi ha tantes diferències, tantes escletxes, que la fitxa concreta sembla que no encaixi enlloc.
Monsó clou la novel·la amb un llarg capítol de desgreuge. Envia la protagonista a una cita amb un vell amic de la família i aquest desfà tots els nusos i li confereix el consol que hauria de trobar un creient de la mà del seu confessor. "Saps perfectament que aquesta mena de converses no existeixen", diuen les últimes línies del text. És cert, no existeixen, però el fet que sentim la necessitat d'imaginar-les aprofundeix la ferida. Com vèncer la incomunicació? Com aconseguir que la fitxa que estem a punt de treure concordi amb el dibuix del tauler?
