Julian Schnabel porta a Venècia la febre creativa de Van Gogh

VenèciaA la competició pel Lleó d’Or de la Mostra de Venècia s’hi van sumar ahir dues pel·lícules que proposen dues immersions en la ment dels seus protagonistes: el pintor holandès Vincent Van Gogh a At eternity’s gate,de Julian Schnabel, i el personatge de ficció d’una jove perduda al Budapest del 1910 a Sunset (Napszállta), la nova pel·lícula de László Nemes. Schnabel es va presentar al Lido acompanyat de Willem Dafoe, que es posa en la pell d’un Van Gogh turmentat pel fantasma de la bogeria, però sobretot abocat a un èxtasi sensorial provocat per la comunió amb la natura. Sobre aquesta aproximació alternativa a la figura de Van Gogh -ja portada al cine per Vincente Minnelli, Maurice Pialat i Robert Altman-, Schnabel va comentar, a la roda de premsa del film, que “com que tothom es pensa que ho sap tot sobre Van Gogh, no tenia gaire sentit fer una pel·lícula biogràfica tradicional”. “El que hem intentat és fer un film que evoqués el que se sent davant d’un dels seus quadres”, va afirmar.

At eternity’s gate es proposa penetrar en la ment i l’imaginari de creador d’Els gira-sols a través d’un vendaval de plans detall i plans subjectius que capturen l’arravatament creatiu de l’artista. A més, en el seu diàleg pretesament íntim amb la figura de Van Gogh, Schnabel, pintor a més de cineasta, intenta establir un nexe entre el seu treball amb la càmera i el mètode pictòric de Van Gogh. En una escena arriscada, Schnabel acosta l’objectiu al rostre de Dafoe i sacseja la càmera, com si fossin brotxades, fins que la cara de l’actor ocupa, horitzontal, tot el marc panoràmic de la imatge. En un biopic tradicional, el retrat del procés creatiu de Van Gogh hauria quedat arraconat com un interludi sensorial, però a At eternity’s gate conforma el tronc de la pel·lícula. La càmera envolta, nerviosa, el cos de Dafoe, mentre el muntatge entretallat -pròxim als preceptes del cine de Terrence Malick- deixa entreveure els ecos d’un rodatge obert a la incursió de l’atzar.

La història sensorial d’Europa

Els admiradors d’ El fill de Saül (2015) tenen motius per celebrar l’existència de Sunset (Napszállta), on l’hongarès László Nemes retrata el Budapest del 1910, quan el crepuscle de l’Imperi Austrohongarès va confluir amb l’aparició d’un esperit revolucionari que va desembocar en l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Per penetrar en la realitat anímica del període, Nemes reactiva el dispositiu cinematogràfic que va inventar per a la seva opera prima : una successió de plans de seguiment que busquen acostar l’espectador a la subjectivitat del personatge protagonista, aquí una jove que arriba a la capital per intentar reclamar el seu llegat familiar, destruït en l’incendi de la barreteria fundada pels seus pares, que van morir en l’incident.

L’espectador ha d’anar extraient tota aquesta informació des de la desorientació provocada per unes imatges caòtiques, on la protagonista veu el seu destí lligat al d’un germà de qui havia perdut la pista fa anys i que podria estar implicat en unes revoltes que amenacen la pau social i l’estatus privilegiat de les classes dominants.

Cal dir que Sunset s’allibera de certes lloses morals que llastaven El fill de Saül, una pel·lícula que es presentava com un rigorós treball amb el fora de camp, però que no perdia oportunitat de mostrar les atrocitats del nazisme amb una cruesa impúdica. Els horrors de Sunset són més abstractes, la qual cosa confereix a la pel·lícula una suggeridora aura fantasmagòrica. Tanmateix, l’obsessió del cineasta hongarès per fabricar imatges d’impacte el porten a forçar innecessàriament el dramatisme del film a través de la representació d’agressions sexuals i del sòrdid retrat de les fílies de l’emperador.