Karl Ove Knausgård posa les paraules justes a l’art de Munch

OsloEntre els milers d’apunts d’Edvard Munch hi ha nombroses reflexions de caràcter artístic, però també alguna advertència de no enterbolir amb interpretacions les emocions que suscita una obra : “És impossible explicar un quadre. S’ha pintat precisament perquè no pot explicar-se d’una altra manera”. L’escriptor noruec Karl Ove Knausgård presentava aquesta setmana una exposició de Munch al museu de l’artista amb la qual s’estrena com a comissari, i no ho va tenir fàcil per evitar parlar més del compte: com si fos una estrella de rock, una càmera de vídeo el va seguir al llarg de tot el recorregut per enregistrar qualsevol cosa que digués. No és estrany que l’exposició, titulada Cap al bosc. Knausgård sobre Munch (oberta fins al 8 d’octubre), hagi aixecat tanta expectació: l’un avui és una celebritat literària al seu país i l’altre és el gran artista nacional. Malgrat tot, l’autor del torrencial fenomen internacional La meva lluita -que està format per sis volums autobiogràfics, dels quals L’Altra Editorial i Anagrama estan a punt de publicar el cinquè- se’n va sortir, i es va salvar de revelar massa detalls de les 143 pintures, gravats, dibuixos i escultures que ha seleccionat. Tallava discretament alguna explicació amb un “ja he parlat massa”. Munch l’hi hauria agraït: “Tot art -tant la literatura com la música- ha de ser engendrat amb els sentiments més profunds”, va escriure.

Malgrat tot, Knausgård sí que trenca el silenci sobre Munch a nivell literari. A més del text que ha escrit per al catàleg de l’exposició, li ha dedicat un llibre. “Quan veus una pintura, penses que l’entens, i després en veus unes altres i tornes a la primera i t’adones que té diferents capes. Primer veus un camp de cols i penses que només són cols -afegeix-. Però me’l miro de nou i hi veig mort, anhels i el món sense que jo hi sigui. És increïble ser capaç de fer això sense paraules. Estic molt sorprès de l’habilitat de Munch d’expressar-se amb una petita tela. Jo puc disposar de 2.000 pàgines, però ell només tenia la tela i va ser capaç de omplir-la amb tant. Per a mi, les paraules són un obstacle que has de superar per arribar a les emocions i a la connexió amb el món. Es tracta de ser agut i directe”, explica l’autor d’una sèrie de 3.500 pàgines.

Knausgård, que comissaria la mostra juntament amb la conservadora del museu, Kari. J. Brandtzaeg, dona una visió de l’obra de Munch trencadora: ha tret a la llum obres inèdites o que s’havien vist en molt poques ocasions, algunes de les quals estan inacabades. “He volgut mostrar obres de Munch que no semblen seves”, subratlla. “Va fer 1.789 pintures i només és conegut per una quinzena que són icòniques, com El crit . Icòniques vol dir que ja les has vistes, i quan les tornes a mirar no pots fer res més que comprovar-ho. És gairebé impossible veure El crit com una expressió d’ansietat, que és una emoció terrible, i no pensar que costa molts diners i que és una icona”.

Ànimes atapeïdes com un bosc

A més d’obres poc conegudes, l’autor ha prescindit d’ordenacions cronològiques i, en lloc d’un recorregut lineal, proposa un viatge emocional que sembla que circuli: arrenca amb una pintura d’un sol gegantí i culmina amb una sala plena de retrats. Els models van ser parents i coneguts de Munch que li van donar suport, malgrat que era un home poc social. Com que aquests personatges tanquen el recorregut, poden ser vistos com un reguitzell d’esperits protectors, com si la mort no fos un trànsit dolorós sinó que signifiqués el retorn. Però abans d’aquesta cloenda, l’autor submergeix el visitant en temes com els boscos, els arbres dels quals considera que són com cossos humans, i en l’expressivitat dels personatges despullats, que en alguns casos li recorden l’obra de Francis Bacon. “L’exposició és com una narració que comença a l’extrem oposat d’ El crit : arrenca amb harmonia, amb sol, jardins i gent que es banya. Més endavant aquests jardins es van buidant i apareixen, com el bosc, com un símbol d’una visió interior de l’home que sempre és esbossada i amb moltes capes”.

Edvard Munch va ser un artista molt prolífic i va viure envoltat de les seves obres. Knausgård en parla com a “presències” i no com a “representacions”. “No pensava que les seves obres fossin sagrades, tant li feia si les deixava sota la pluja i la neu, eren objectes que eren al món -subratlla-. Per a Munch, com per a Proust, la pintura era una forma de vida i també un refugi. L’art era la manera que tenia per confrontar-se amb el món”. Entre les obres exposades n’hi ha una, que era inèdita fins ara, que considera especialment significativa. És l’última pintura de Munch. Dos anys abans de morir, l’artista va retratar, amb una pinzellada molt lliure, un pintor de parets mentre treballava damunt una escala al pati de casa seva. “Trobo que és una imatge bonica del que significa pintar: pintar el que t’està pintant la casa. ¿Seixanta anys d’experiència, van portar Munch fins aquí? Jo crec que sí”, conclou l’escriptor.