69È FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE CANES

Ken Loach contra la burocràcia neoliberal

‘I, Donald Blake’ és ovacionada al Festival de Canes

En el potent començament de la nova pel·lícula de Ken Loach, que ahir va presentar-se a competició a Canes, un fuster convalescent d’un atac de cor intenta fer-li entendre a una treballadora de la Seguretat Social anglesa que encara no pot treballar perquè els metges l’hi han prohibit. Sense èxit: si no vol perdre la seva pensió, el Daniel haurà de buscar feina mentre arribi la seva apel·lació a la decisió que han pres els tècnics. Un periple fatigós i desesperant que l’enfrontarà a una burocràcia que sembla dissenyada per un sàdic neoliberal amb l’objectiu d’esclafar la dignitat del treballador.

Costa posar-li una pega a I, Daniel Blake en la seva necessària denúncia de les humiliacions que pateixen els aturats per part d’una administració pública convertida en teranyina kafkiana. Com de costum, les crítiques a Loach no arriben tant pel missatge dels seus films com per la seva tendència a idealitzar la classe obrera a través d’un protagonista lluitador i amb un codi ètic irreductible. La història guanyaria complexitat i credibilitat si Loach i el seu guionista, Paul Laverty, confiessin en l’espectador i no forcessin l’empatia amb personatges heroics i girs dramàtics de manual, tot i que potser perdria la seva innegable capacitat per entusiasmar la seva parròquia de fans, que ahir van ovacionar el film. Com va confessar el director, el que ell vol és que l’espectador surti de la pel·lícula “amb el cor trencat i furiós”. I segurament ho aconseguirà: I, Daniel Blake és un dels seus films més efectius en anys, un drama social eficaç i emotiu. Però un festival com Canes li queda una mica gran.

Dumont riu, Rithy Panh plora

La vis còmica que Bruno Dumont va descobrir en l’aclamada minisèrie P’tit Quinquin té la seva prolongació natural a Ma loute, presentada en una competició oficial que no acostuma a obrir les seves portes a la comèdia. El francès torna a plantejar una delirant farsa policíaca amb personatges que semblen dibuixats per Hergé, caricatures d’histrionisme desbocat al qual s’entreguen actors de la talla de Fabrice Luchini i una Juliette Binoche meravellosament passada de voltes. Per descriure el to hauríem de buscar un lloc a mig camí entre Fellini, La matança de Texas i els Looney Tunes. Dumont porta l’absurd a cotes insospitades, però sota el deliri també batega una reivindicació de la França rural i pobra davant la frivolitat sofisticada i burgesa de l’urbs. Tot això, esclar, amanit amb canibalisme, levitació espontània, un gendarme flotant pels aires i amors transgènere en la França del 1920.

Tres anys després de commoure Canes amb La imatge perduda, el documentalista cambotjà Rithy Panh va presentar ahir fora de concurs Exils, un nou treball que s’alimenta de les seves experiències com a víctima del genocidi del règim comunista de Pol Pot. El dispositiu és mínim: una veu en off que recita poemes i textos d’autors diversos mentre un actor representa diverses accions en una cabana de palla. Tot plegat funciona com una poètica meditació sobre la perversió de les revolucions, poderosa i punyent, però amb massa idees repetides de La imatge perduda.

Més continguts de