Postals del 'british summer'

Kettlewell, un poblet entre les falles i els espantaocells

"A Anglaterra tothom viu al sud i tothom vol escapar-se uns dies al nord"

El primer cop que vaig entrevistar Paul Preston, el 22 d’abril del 1994, a l’Hotel Claris de Barcelona, em va dir, entre mossegada de croissant i mossegada de croissant, que la millor manera d’aprendre un idioma estranger era festejar amb algú del país. Al principi de la trobada Preston va deixar molt clar que ell parlava català i castellà, fet que l’enorgulleix, i va ser llavors que em va explicar que el seu espanyol s’havia enlairat definitivament gràcies a la relació que, de jove, havia mantingut durant cinc anys amb una noia de Màlaga. Ignoro, perquè no m’ho va dir, si també hi ha alguna catalana o més d’una pel mig…

Mutatis mutandis, una de les millors formes de conèixer un país és a través dels ulls d’un nadiu o d’una nativa. Sam Brownley, divorciat tastaolletes, de 52 anys, un dels bons amics que he fet al Regne Unit al llarg de quasi dues dècades en aquestes illes, ha estat el nostre particular guia per algunes parts del territori. Treballa com a informàtic per al Lloyd’s Bank en el tercer soterrani d’un edifici sense finestres a la vora del Tàmesi. Per fugir de la monotonia d’una feina que l’avorreix sobiranament llegeix tant com pot -a la feina- i m’envia -des de la feina- tota mena de mails on em recomana llibres i em proposa viatges o passejades.

La Setmana Santa de l’any passat la penitència que ens va imposar va ser un recorregut pel Parc Nacional de Yorkshire Dales, 380 quilòmetres al nord de Londres. La ciutat gran més pròxima és Leeds, nord industrial desertitzat d’indústria, resultat de la deslocalització capitalista i del trànsit de les manufactures als serveis.

Conduir al Regne Unit és un suplici. Sortir de Londres quan tothom ho fa encara més. Hores i hores de cua, atrapats en absurds embussos que no duen enlloc. A Anglaterra tothom -és una manera de parlar- viu al sud i tothom vol escapar-se uns dies al nord per perpetuar la ficció que el countryside no ha canviat gens des d’abans de la Revolució Industrial o potser des de la invasió dels normands. Només quan vam passar de llarg el poble de Skipton el viatge va començar a ser la postal promesa pel Sam.

La diferència entre l’estrès d’una carretera superpoblada i la bellesa del paisatge dels Yorkshire Dales són els anomenats dry stone walls, les parets de pedra seca fetes sense utilitzar morter que separen els camps d’acord amb les diferents propietats i que els delimiten, també, de les vies de circulació. El Sam és de Lancashire, a l’oest del parc nacional, i els mateixos camins que vam recórrer aquells dies els havia fet de petit amb la família, i d’adolescent en bici amb els amics.

Sis hores ben llargues després d’haver sortit de Londres vam arribar a destí: Kettlewell, quinta essència de l’Anglaterra rural: capella, pubs, pont, riu, verd per tot arreu, ovelles, cases de pedra, gent que sembla sortida de la sèrie infantil Pat, el carter. El juliol del 2014 va aparèixer en molts titulars de la premsa britànica perquè la primera etapa del Tour de França, de Leeds a Harrogate, la va travessar.

Però el motiu del qual els locals fan més bandera és el festival d’espantaocells que celebren cada agost. El que va començar sent una manera de recaptar diners per a l’escola primària local, mantenir l’església en condicions i poder fer reformes al hall on es reuneixen els poc menys de 300 veïns ha esdevingut una tradició que aplega milers de persones i que s’ha escampat pels pobles dels voltants.

Molt abans que la colla que formen la Dorothy, el Lleó Poruc, el Llenyataire de Llauna i l’Espantaocells vagin a buscar el Màgic d’Oz, els espantaocells ja eren ben presents en la cultura i la tradició anglesa. Daniel Defoe en té alguna imatge suggeridora al capítol VIII del Robinson Crusoe. Més recentment, però, s’associen amb Halloween i amb pel·lícules de terror. Els que es poden veure a Kettlewell no fan gens de por, encara que el 2018 quatre ninots representaven Trump.

Fa uns anys, el 2014, dins del segon festival rural d’Avinyonet de Puigventós, a l’Empordà, van celebrar el primer concurs d’espantaocells de Catalunya de què hagi pogut tenir notícia. N’hi pot haver més, però. L’hi vaig comentar al Sam que els de Yorkshire Dales no són els únics que fan aquesta mena de festival. En un comentari potser hiperbòlic i, em sap greu dir-ho, ignorant, em va parlar de les Falles com a equiparació: Kettlewell en sortia molt beneficiat, esclar. Allà, però, no hi cremen res. Li vaig aconsellar que comencés a festejar amb una valenciana. Des de la seva alçada de divorciat per voluntat pròpia no va entendre la broma. I vam seguir elogiant la postal que ens havia mostrat i que jo desconeixia. Com tantes altres.

Més continguts de