L’Ateneu, bressol dels grans debats culturals

BarcelonaEntre les parets de l’Ateneu Barcelonès s’han viscut els debats més encesos. Els grans moviments culturals del segle passat van néixer a les seves sales i, al llarg de més de 150 anys, s’hi ha discutit de tot. Quan es va fundar, es va declarar una institució conservadora i més aviat moderada en qüestions nacionalistes. El 1860, en el seu discurs inaugural, Ramon Anglasell, un dels fundadors de l’Ateneu, va dir: “ Faltaba en esta ciudad un centro que al mismo tiempo que punto de reunión de las varias clases sociales, de lecturas y de agradable y útil conversación, pudiera discutir i acordar lo que pudiera ser favorable al país e interesar a la ciencia, a las letras y a las artes ”.

En els primers anys, l’Ateneu va quedar al marge de molts dels debats que en aquell moment agitaven la societat. Però el 1879 les coses van començar a canviar. Aquell any va ser escollit president Joan Sol i Ortega i es va començar a poder discutir sobre la necessitat del divorci, la conveniència de la separació entre l’Església i l’Estat, i temes de salut pública, impensables pocs anys abans. Els debats no deixaven indiferent a ningú. I les conferències inaugurals dels presidents sovint enardien el públic.

El llibre En defensa de la cultura. Damunt les espatlles de gegants (Arpa Editors), que es podrà aconseguir amb l’ARA el 17 i 18 de desembre, recull els discursos d’alguns dels presidents més coneguts que ha tingut l’entitat: el dramaturg, poeta i escriptor Àngel Guimerà; el periodista, polític i advocat Valentí Almirall; el poeta i escriptor Joan Maragall; l’enginyer i filòleg Pompeu Fabra, i l’escriptor i polític Pere Coromines. La cultura, i sobretot la llengua, és el tema central de les seves conferències.

El primer dels discursos, que Àngel Guimerà va pronunciar el 30 de novembre del 1895, va provocar molt rebombori: “És un discurs molt simbòlic perquè era la primera vegada que es feia en català”, explica el president de l’Ateneu des del 2014, l’historiador Jordi Casassas. “Un grup de socis van sufragar l’edició de la conferència i se’n van repartir vint mil exemplars”, detalla. D’altres van elevar un escrit de protesta a la junta. El discurs, que Guimerà va acabar amb una frase contundent -“Vergonya eterna a aquells que, menyspreant el seu idioma, alaben el dels altres”-, va aixecar ovacions, però també va provocar crits i empentes, i es va etzibar algun cop de bastó.

La crisi de l’Ateneu també va arribar a la premsa, que va parlar de catalanistes i espanyolistes. “En aquell moment, la direcció general de Correus i Telègrafs d’Espanya dictava una ordre que prohibia usar el català en les converses telefòniques, i Gaspar Núñez de Arce, president de l’Ateneo de Madrid, es referia a la utilització del català a l’Ateneu Barcelonès com un acte de separatisme”, recorda Casassas. L’ús del català a l’Ateneu feia evident que la llengua se situava en el centre del plet català. “En un món en què l’espai públic es democratitzava amb rapidesa, l’opinió pública era cada cop més important i l’Ateneu era un centre on es generava opinió”, detalla Casassas.

Els diferents discursos inaugurals també permeten veure l’evolució del catalanisme i de la dinàmica cultural i política des de finals del segle XIX fins a la Guerra Civil. Valentí Almirall va rellevar Guimerà en la presidència de l’Ateneu el 1896. Guimerà i Almirall tenien posicions enfrontades. Almirall va fundar el primer diari totalment escrit en català, el Diari Català, des d’on va defensar que el catalanisme havia de superar la formulació literària i cultural per passar a preocupar-se de qüestions més polítiques. “És més pragmàtic que Guimerà”, resumeix Casassas. Almirall va fer una defensa aferrissada de la llibertat: “En nom de la llibertat reclamem parlar i escriure com millor ens sembli”, va dir en el seu discurs. “Imposar una llengua és un pecat contra la natura”, va afegir.

L’Ateneu servia d’altaveu de diferents moviments polítics. Amb el canvi de segle, a Catalunya hi havia voluntat de ruptura, es volia deixar enrere el vell ordre de la Restauració. El 1906 es va crear Solidaritat Catalana, el primer gran moviment unitari català. “Fins a la crisi provocada per la pèrdua de les colònies [Espanya va perdre la guerra d’independència cubana el 1898], el caciquisme dominava la política i la burgesia no podia accedir al poder. Necessitava les corporacions amb relleu cultural per arribar al públic. Però després de la pèrdua de les colònies ja no va utilitzar l’Ateneu perquè podia fer política a les Corts i a l’Ajuntament ”, diu el president de l’Ateneu.

Maragall va pronunciar el seu discurs el 1903. És segurament el més poètic de tots: va reivindicar el català i va destacar el ric patrimoni de la llengua popular. Fabra va ser escollit president en plena dictadura de Primo de Rivera. Fabra va desafiar la dictadura que havia acabat amb la Mancomunitat de Catalunya i va insistir en la importància d’actualitzar el català. L’últim discurs d’ En defensa de la cultura és el de Coromines, del 1928: “La dictadura entrava aleshores en decadència i la politització general també va tocar l’Ateneu. Coromines va realitzar amb el seu discurs un estudi de la identitat dels pobles i del seu fet «diferencial», va parlar de les condicions que els feien possibles i va reivindicar el paper dels intel·lectuals a l’hora de vetllar per la seva defensa”, detalla Casassas.

Àngel Guimerà

30-11-1895

“Quin ha de ser l’endemà d’aquesta llengua i literatura?”

“Ara bé, senyors: trobant-nos amb aquesta literatura tan viva a Catalunya, Mallorca i València; trobant-nos que la parla tota una raça que forma al present vuit províncies; trobant-nos que aquesta llengua és avui tan pura com a les seves millors èpoques, quin creieu, senyors, que ha de ser l’endemà d’aquesta llengua i literatura? Deu gosar-se i enorgullir-se el país de la seva existència i, per tant, ha de procurar engrandir-la i perfeccionar-la més cada dia, o se n’ha d’avergonyir i, posant-se al costat dels seus enemics, haurà d’ajudar-los a perseguir-la i acorralar-la fins que, morta o oblidada, sigui altra la llengua que per a l’escriptura i la paraula, i en tots els casos de la vida, adoptin els catalans com a senyora i majora de Catalunya?”

Joan Maragall

15-10-1903

“La nostra causa no és un plet d’estats”

“Tinguem ben present que no som pas uns sublevats portant una bandera contra una altra, sinó uns apòstols i amats en llum divina, que avancem per aclarir les tenebres amb el foc en què som consumits; que la nostra causa no és només la causa d’una nacionalitat, no és un plet d’estats o una renyina de famílies, sinó un ideal humà arrelat en l’amor diví que anima bellament el món. Que cadascú vingui aquí, doncs, cantant una cançó, la seva, la flor del seu dia; que cadascú se’n torni cantant-la més forta i enriquida amb l’harmonia de totes les que aquí s’hauran trobat. I així, comparèixer cadascú de nosaltres al cercle especial de la seva activitat contingent, hi compareixerà amb la cançó als llavis. I ¿sabeu vosaltres la força d’un home que arriba amb una cançó als llavis? No hi ha pas res més fort que una cançó: tot ho venç, i davant d’ella tota cosa es doblega, transforma i il·lumina”.

Pompeu Fabra

17-01-1925

“Allò que el nostre amor a l’idioma matern ens demana no és desenraonat”

“Si era difícil, no era irrealitzable, puix que la major part dels mots que podíem creure perduts es trobaven meravellosament conservats en els diferents parlars actuals, i el català havia evolucionat tan poc des de l’Edat Mitjana, que encara era possible de recolzar la llengua literària en la llengua dels nostres autors medievals sense por de caure en una llengua excessivament arcaica, massa allunyada del llenguatge parlat. Allò que el nostre amor a l’idioma matern ens demanava -la seva conservació com a llengua escrita i la seva depuració i redreçament- no era, la primera, una cosa desenraonada, ni, la segona, una cosa irrealitzable”.

Pere Coromines

30-10-1928

“L’escriptor ha de fondre en el seu gresol tots els elements del seu poble”

“Jo no vull dir que l’escriptor català s’hagi de complaure en la contemplació ni en la descripció de les turpituds populars, però és ben segur que no ha d’ignorar-les i que si ve a tomb n’ha de parlar. La literatura ha d’ésser una nova creació que l’escriptor fa de la societat actual; que mai no s’ha dit de l’home amb tanta justesa com pot dir-se d’ell, vista la seva facultat de tornar a crear, que és fet a imatge de Déu. Tant en la novel·la, com en la poesia lírica hi ha quelcom d’una rapsòdia divina. L’escriptor ha de fondre en el seu gresol tots els elements morals i materials del seu poble, els purs i els impurs: el seu refús enfront de la realitat serà sempre una traïció o una covardia”.

Valentí Almirall

30-11-1896

“La nostra llengua és la que aquí hem de defensar”

“Perquè en fer la reclamació de la cooficalitat de les dues llengües, no cal sostenir-la en els mèrits absoluts ni relatius de cap de les dues. De la nostra, que és la que aquí hem de defensar, no hem pas de dir si és més o menys perfecta, ni tan sols si té o no té tradicions i història literària. Els majors o menors mèrits no alteren el dret. Per a la reclamació en tenim prou amb acreditar un fet: que és viva i ben viva, i aplicar sobre aquest fet un principi d’allò més fecund: el principi de la llibertat”.