LEOPOLDO POMÉS Flaixos estel·lars d’un hedonista

El fotògraf i publicista publica el llibre de memòries ‘No era pecat. Vivències d’una mirada’

El fotògraf Leopoldo Pomés té una trajectòria extraordinària, tant a nivell artístic com en el seu vessant de publicista. Ell mateix parla amb entusiasme i estima de la seva carrera, la família i els amics al llibre de memòries que acaba de publicar, No era pecat. Vivències d’una mirada (Edicions 62), escrit amb la col·laboració de la periodista Lidia Penelo. Entre tots els records del llibre n’hi ha alguns que encara avui recorda com a extrems. El moment “més perillós”, com diu ell mateix, es remunta a la seva primera exposició, l’any 1955 a les Galeries Laietanes: Josep Gudiol va quedar horroritzat quan va veure que havia enganxat les fotografies damunt de bastidors perquè semblés que suraven sobre les parets de la sala, i la visita del crític Juan Eduardo Cirlot va ser providencial per tranquil·litzar Gudiol. “Cada metre i mig s’aturava i deia: «Genial». Crec que és el dia més feliç de la meva vida”, recorda l’artista.

La cerimònia inaugural del Mundial de futbol de 1982 va proporcionar a Leopoldo Pomés, que n’era el director amb Víctor Sagi, el moment “més acollonidor”: va estar amb l’ai al cor perquè un especialista en coloms no havia aconseguit que alcés el vol el colom que un nen vestit amb la samarreta de la selecció espanyola havia d’alliberar al bell mig del Camp Nou. “A la tribuna hi havia Pelé amb llàgrimes als ulls”, recorda Pomés, que també reconeix que la bona fortuna ha jugat “grans papers” en la seva vida. Malgrat tot, no posa en relleu un episodi professional, sinó un de personal: com va conèixer la seva primera dona i col·laboradora del seu estudi, Karin Leinz: “Sortia d’una botiga i vaig veure una noia d’esquena. Feia un sol impressionant, era un dia de festa, i els plàtans deixaven caure milers de taques de color sobre ella, era un espectacle”.

Un llibre com un festí de records

Leopoldo Pomés es defineix com un “hedonista”, amb l’afegit que el fet que l’hedonisme sigui descrit com un doctrina li permet combatre la grisor dels anys del franquisme. No era pecat està articulat com un menú, des dels entrants fins al cafè i la copa, un reflex del seu gust per la gastronomia. Arrenca amb un homenatge als seus pares: Leopoldo Pomés Pasqual, nascut al Poblenou, proveïdor de safrà i melòman, i Julia Campello Torrens, una àvida lectora i una dona compromesa amb l’esquerra que malauradament va morir prematurament als 48 anys. Tant en aquest moment com més endavant, Pomés recorda amb ironia i unes hàbils dots narratives el seu primer amor als 12 anys per una minyona anomenada Palmira, els primers balls estiuejant a Lloret de Mar, la relació amb els artistes de Dau al Set i com li va dir a un venedor del Saló de l’Automòbil que anés l’endemà a visitar-lo a l’hospital perquè si sobrevivia a una operació de vesícula li comprava un Aston Martin, com efectivament va fer.

Unes altres de les històries del llibre evoquen un rodatge complicat amb un cavall a la plaça San Marco de Venècia, mentre el seu cuidador no deixava de repetir “ ¡El caballo no zube! ”, i com Gwyneth Paltrow, pels seus capricis, li va proporcionar la pitjor experiència entre les celebritats que van aparèixer als anuncis de Nadal de Freixenet.

Entre els episodis relacionats amb la pròpia obra hi ha les vicissituds per portar la càmera quan va conèixer Picasso el 1958 acompanyat del pintor Modest Cuixart i el cineasta Pere Portabella. Precisament quatre de les fotografies que li va fer formen part de l’exposició del Museu Picasso Picasso, la mirada del fotògraf : “Anàvem en el cotxe de Portabella i quan faltaven 10 quilòmetres va dir que era millor que no entrés amb la càmera. Quan faltaven pocs metres, Cuixart estava obstinat amb la idea que li fes cas i quan feia tres minuts que hi érem ell va treure una càmera i va començar a assagetar-lo per tot arreu”. Curiosament, la idea de la mirada es repeteix a l’exposició picassiana i el llibre de Pomés: “Per a mi la mirada és el més important de tot. No paro de mirar. Com més passa el temps, més m’agrada mirar”, explica Pomés.

No era pecat també és un homenatge als amics, que Pomés anomena “irrepetibles”, com el doctor Josep Maria Jaén, el seu ajudant; Joan Suriñach, Suri, i els arquitectes Federico Correa i Oscar Tusquets, entre molts altres.

Més continguts de