L’absis de Sixena: l’enigma d’un conjunt magnífic

BarcelonaFa uns vuitanta anys va esclatar la Guerra Civil i el monestir de Santa Maria de Sixena va patir un dels moments més dolorosos de la seva història. Els murals de l’absis de l’església es van salvar del foc que, en canvi, va destruir la sala capitular i altres parts del conjunt l’agost del 1936. Però l’enigma del parador de les pintures de l’absis, que durant dècades no sembla que hagi preocupat les autoritats locals, és un cas que ara s’ha desenterrat arran de la forta tensió que han generat els litigis que enfronten l’Aragó i Catalunya pels bens del monestir.

Després que l’ARA posés sobre la taula el cas, l’Ajuntament de Vilanova de Sixena va anunciar que denunciaria la desaparició dels murals, en la línia del seguiment que fan de tots els bens artístics que falten del cenobi i que volen que hi retornin. Segons va publicar ahir el Diario del Alto Aragón, el consistori presentarà la denúncia davant la brigada de patrimoni històric de la policia judicial a l’Aragó i, segons el mateix rotatiu, “dirigeix les seves sospites cap al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)” perquè el museu conservava diversos fragments de pintura mural de l’església. Unes peces que el museu va retornar al juliol en compliment de l’execució provisional d’una sentència del cas Sixena. Alguns d’ells es poden veure durant les visites guiades al monestir que van començar divendres.

Mentre que l’Ajuntament de Vilanova de Sixena ha tornat a fer pública la intenció d’iniciar un nou litigi amb Catalunya a través del seu advocat, Jorge Español, el govern de l’Aragó de moment es desmarca d’aquesta decisió. Fonts del govern expliquen que estan analitzant el cas i redactant un informe el contingut del qual encara no poden fer públic.

El MNAC es defensa

“Les pintures de l’absis mai van ser al museu”, reiteren fonts del MNAC. També afirmen que els fragments que tenien, coneguts com a trialles, no emmarcaven les escenes narratives de l’absis, sinó que estaven ubicats a la nau. I pel que fa a les sospites de les quals parla l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, recorden que l’administració aragonesa “té tota la informació” des de l’any 2005 dels bens del monestir dipositats al museu. Aquell any el director general de Patrimoni de l’Aragó, Jaime Vicente, i el viceconseller d’Educació, Cultura i Esports, Juan José Vázquez, van visitar el museu i van tenir accés a les obres de Sixena que hi havia exposades, a les reserves i la caixa cuirassada. Aleshores encara no havien engegat cap litigi però l’equip del museu sabia que aquella visita formava part de la preparació d’una futura reclamació.

Un cas d’envergadura pública

Tot apunta que reconstruir amb exactitud les vicissituds de l’absis de finals de la Guerra Civil serà molt difícil. “És un afer molt complicat i s’ha d’estudiar a fons. L’ideal seria que hi treballés un equip i que es creués la documentació de les diferents institucions tant catalanes com aragoneses que han estat involucrades en els bens del monestir”, afirma la historiadora de l’art i antiga conservadora de pintura mural romànica del MNAC Montserrat Pagès, la principal estudiosa dels murals de l’absis en els últims anys. Al seu parer, aquesta pèrdua té prou “envergadura pública” perquè les diferents administracions i institucions implicades -la Generalitat, el govern de l’Aragó, la Diputació Provincial d’Osca, l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, la direcció general de Belles Arts del ministeri de Cultura, el bisbat de Lleida i el d’Osca- col·laborin a esbrinar les circumstàncies i el parador de les pintures.

Van ser arrencats els murals?

Montserrat Pagès va publicar els resultats dels seus estudis sobre l’absis -a la força provisionals perquè queda molt camí per recórrer- al llibre Pintura mural sagrada i profana del Romànic al primer Gòtic (2012, Publicacions de l’Abadia de Montserrat)Pintura mural sagrada i profana del Romànic al primer Gòtic. Les trialles van ingressar al MNAC com a dipòsit de la comunitat de les monges l’any 1960, i la Generalitat i el museu els hi van comprar entre els anys 1992 i 1994. Per a Pagès, aquest dipòsit indica que tota la decoració de l’absis ja devia haver estat arrencada aquell any. També crida l’atenció que no s’hagi trobat encara cap constància d’una operació que s’hauria prolongat durant dies i que hauria implicat l’ús de bastides.

Aquesta absència de documentació i proves ha fet que fins i tot sigui objecte de debat si els murals van ser arrencats. Tant s’ha dit que els murals van ser traspassats a teles com que el que es pot veure in situ són les pintures molt degradades i no les restes que van quedar després d’arrencar-les. “És un moment molt poc conegut i hi ha molt poca documentació. La nostra generació va tenir poc contacte amb els professionals que ho van viure”, subratlla l’experta sobre les vicissituds del patrimoni històric durant el franquisme. Per exemple, Pagès vincula a l’arrencament de les pintures un ofici del 1951 amb què la direcció general de Belles Arts d’aleshores autoritza la Diputació Provincial d’Osca a arrencar els murals i conservar-los fins que es poguessin tornar al monestir. “Però no especifica a qui dona permís”, lamenta la historiadora. Pel que fa al destí dels murals de l’absis, creu que es van vendre. “La pintura mural es pagava a preu d’or. El 1921 el Museu de Belles Arts de Boston va pagar gairebé 100.000 dòlars per les pintures murals de Santa Maria de Mur. Són molts diners. Col·leccionistes, antiquaris i d’altres persones que hi volien fer negoci s’hi van abocar”, explica. A més, en aquest tràfec artístic de vegades passava molt temps entre l’arrencament de les pintures i la venda.

Uns murals emblanquinats

L’absis no va es cremar durant la Guerra Civil, però tampoc no va tenir una vida fàcil. L’historiador de l’art nord-americà Chandler R. Post, que en va publicar una descripció l’any 1930, no les va poder contemplar en tota la seva magnitud en aquell moment perquè estaven parcialment emblanquinades. Tot i que no són d’una qualitat tan extraordinària com les pintures de la sala capitular, l’absis devia ser magnífic i imponent. Compartia temàtica amb la sala capitular: la vida de Crist. A la volta, damunt ñla finestra central, hi havia un Pantocràtor amb el Llibre de la vida obert. Llibre de la vidaNo estava sol, sinó que estava envoltat de dos àngels que l’adoraven. A una banda i l’altra de la finestra hi havia quatre escenes narratives, entre altres figures, com un sant rei i motius decoratius com un fris de bustos d’àngels. A la part superior dreta hi havia l’Anunciació. A sota, l’Epifania. La part superior esquerra estava ocupada per un Davallament -Chandler R. Post parla d’un personatge que sosté uns claus i unes tenalles- i aquest cicle de la vida de Crist finalitzava a sota amb l’enterrament de Crist.

Les pintures de l’absis són posteriors a les de la sala capitular, ja presenten trets del primer Gòtic i estan relacionades amb la consagració de l’església l’any 1258. Però conserven l’empremta de les predecessores. “Les pintures de la sala capitular eren tan extraordinàries que van deixar una influència molt forta en les de l’absis”, afirma Pagès. Com molts pintors medievals, se’n desconeix la identitat. Podria ser un pintor que hagués après els rudiments de la pintura dels artífexs de la sala capitular que s’haguessin quedat per la zona. “Hi ha una gran semblança estilística entre les unes i altres”, diu l’experta, i subratlla el fort impacte que l’art del 1.200, al qual s’adscriu la sala capitular, va tenir en l’art occidental del moment i com ja és un art que deixa enrere els rigors del Romànic i és més naturalista. També presenta una forta influència de l’art bizantí i grec. “L’art del 1.200 representa un nou humanisme”, conclou Pagès.