LOCARNO (SUÏSSA)Quentin Dupieux es va fer conegut cinematogràficament arran de la seva segona cinta, Rubber , que va sorprendre pel seu insòlit argument: l'existència d'un pneumàtic assassí. La cinta, que es va veure al Festival de Locarno el 2010, va endur-se uns quants premis al Festival de Sitges d'aquell any, entre els quals hi ha el Méliès de plata a la millor pel·lícula europea i el premi de la crítica Citizen Kane al millor director revelació. La pel·lícula, però, no es va arribar a estrenar comercialment. Ahir es va projectar a la Piazza Grande de la localitat suïssa el seu nou film, Wrong (Equivocat) , un títol increïblement honest, vistos els resultats. Tot en la pel·lícula és incorrecte. Un error.
El director porta l'absurd a l'extrem, és a dir, a l'estupidesa. A partir d'una excusa argumental mínima -el protagonista ha perdut el seu gos- i la creació d'un món excèntric on plou dins de les oficines i les palmeres es converteixen en pins, Dupieux encadena gags, ocurrències i diàlegs aparentment enginyosos guiat només per un sentit, la falta total de sentit. L'absurd per l'absurd, l'entremaliadura impertinent de l'infant, la gracieta insuportable de qui es considera graciós sense ser-ho i que es recrea repetint-la. Només dos o tres gags acceptables repartits (i repetits) en una hora i mitja de metratge i l'actuació del nord-americà William Fichtner com a líder d'una organització que segresta gossos treuen momentàniament l'espectador de l'estupefacció.
El pitjor film de la història?
Després de la sessió de premsa, alguns periodistes benèvols -una petita part dels pocs que no havien marxat- buscaven algun motiu per defensar el film, per trobar-li el sentit. Impossible. Quasi s'havien d'excusar mentre ho feien. Ara que el nou llistat de la revista Sight and Sound dels millors films de la història ha tret del primer lloc Ciutadà Kane a favor de Vertigen , un es preguntasi no ha arribat el moment de desbancar també Pla 9 des de l'espai d'Ed Wood a favor de Wrong com a pitjor pel·lícula de la història.
Abans de la cinta de Dupieux es va projectar Nachtlärm , de Christoph Schaub, que també va indignar la premsa. És una road movie irregular que es concentra en cinc personatges que es persegueixen durant tota una nit. Conté moltes idees interessants i tocs d'humor imprevisibles, però a la vegada té greus problemes de ritme i equilibri entre la part dramàtica i la còmica.
Pel que fa a la secció oficial, la britànica Berberian sound studio , de Peter Strickland, una història metacinematogràfica amb Toby Jones com a protagonista, ha assolit el consens com a millor pel·lícula dels primers tres dies de competició. Jones lidera la cursa per al premi a millor actor. També ha destacat la mexicana Los mejores temas , de Nicolas Pereda -la cinta més estranya de les de la secció competitiva, amb diverses variacions sobre una mateixa història familiar-, i la nord-americana Jack & Diane , de Bradley Rust Gray, sobretot per la interpretació de Juno Temple com a adolescent lesbiana. En l'apartat femení també excel·leix Jeanne Moureau a la francesa Une estonniene à Paris, d'Ilmar Raag, en el paper d'una anciana rondinaire. I la també nord-americana Compliance, de Craig Zobel, ha provocat opinions molt enfrontades amb un relat basat en fets reals: una broma telefònica de contingut sexual que arriba fins a límits inversemblants.
