Una Lady Macbeth sense por de tacar-se les mans de sang

BarcelonaEn l’acte cinquè de Macbeth, Lady Macbeth es renta les mans per eliminar unes taques que només ella veu. “Encara l’olor de sang! Ni tots els perfums de l’Aràbia podran endolcir aquesta maneta”, exclama turmentada pels seus crims. La protagonista de Lady Macbeth, en canvi, no té manies per tacar-se les mans de sang i desfer-se d’aquells que s’interposen en el seu camí. Aquest drama eròtic d’època, que divendres va arribar als cinemes, és el debut cinematogràfic del britànic William Oldroy, un autor forjat en la direcció teatral i d’òpera i amb un muntatge de Macbeth al currículum. Tanmateix, Lady Macbeth no és una nova variació de l’obra de Shakespeare, sinó que adapta la novel·la del 1865 de Nikolai Leskov Lady Macbeth de Mtsensk, un clàssic poc conegut de la literatura russa que també inspiraria una òpera de Xostakóvitx. Per què va anar tan lluny? “Perquè he dirigit moltes obres de teatre amb l’esperit de mitjans del segle XIX i els personatges femenins sempre acaben suïcidant-se o fugint -explicava Oldroy fa uns mesos a Sant Sebastià-. I la protagonista de Lady Macbeth, en canvi, decideix resistir-se, plantar cara”. Però quina relació té el personatge amb Shakespeare? “Cap, però crec que per a Leskov l’única explicació del seu comportament era que fos algú tan cruel i dolenta com Lady Macbeth”, apunta Oldroy.

I què porta la Katherine a comportar-se així? Al començament del film, la descobrim acabada de casar amb un aristòcrata rural que la tracta amb menyspreu i que ni tan sols consuma el matrimoni. Atrapada en un matrimoni arranjat i humiliada pel sogre, que governa la casa amb mà de ferro, la Katherine acaba trobant consol en les atencions d’un dels criats del marit, amb qui viu un idil·li apassionat al qual no està disposada a renunciar quan el marit es digni a fer acte de presència. “No s’ha de confondre la Katherine amb les femmes fatales -diu Oldroy-. En un noir, la femme fatale sempre intenta orquestrar els crims perquè els faci algú altre i a ella no l’afectin, però la Katherine s’hi involucra”. Florence Pugh, que interpreta la protagonista, fins i tot defensa que no és un personatge malvat. “Potser és perquè la interpreto, però jo entenc les seves accions, no crec que siguin dolentes -diu-. És una de les coses interessants d’actuar, les coses tan extremes que arribes a comprendre”.

Una de les curiositats del film és que el personatge de la minyona de la Katherine, un dels més importants, està interpretat per una actriu negra, Naomi Ackie. De tan poc acostumats com estem a veure personatges negres en drames victorians podria semblar un anacronisme voluntari, a l’estil del Denzel Washington de Molt soroll per no res, però la seva presència respon a la fidelitat històrica. “El cinema d’època anglès ha blanquejat la història -explica Oldroy-. La pel·lícula es limita a reflectir la realitat del segle XIX. Liverpool era un port molt freqüentat per vaixells esclavistes i, després de l’abolició de l’esclavitud, que va ser al segle XVIII, molts van continuar vivint a Anglaterra”.