FOTOGRAFIA

Laia Abril exposa com és possible morir per avortar al segle XXI

L’artista visual mostra per primer cop a l’Estat el seu impactant i premiat projecte ‘On abortion’

47.000 dones moren cada any perquè no tenen accés a un avortament en condicions. En alguns països, els mètodes d’avortament són exactament els mateixos que fa segles i, per tant, els perills per a les dones també són igual de dramàtics: des de l’estigma social fins a la mort passant per traumes psicològics, violència obstètrica i presó. La visita a Foto Colectania de l’exposició On abortion, de Laia Abril, no deixa cap lloc on amagar-se. No és que sigui tètrica, és que és sorprenent, dolorosa i irrebatible. “Volia mostrar les repercussions que té que no existeixi el dret a l’avortament al món. Que el públic que vegi l’exposició, que pot estar en una zona grisa, potser entre els indecisos del referèndum que es va fer a Irlanda l’any passat sobre el tema, no pugui girar la cara a les conseqüències d’això. Perquè està demostrat que, amb llei o sense, les dones seguiran avortant, només que en pitjors condicions”, diu l’artista, que mostra per primera vegada a l’Estat un projecte estrenat i premiat a Les Rencontres d’Arles el 2016 i que fins ara ha tingut una exitosa vida en format llibre i en format expositiu per una desena de països.

L'obra "molesta però necessària" de Laia Abril, premi Madame Figaro

On abortion no és una exposició de fotografia convencional. Hi ha fotografies originals, imatges d’arxiu, documents, anuncis, vídeos i objectes. En realitat respon més a una instal·lació documental, en què el text és tan important com la imatge. Abril ho vol deixar clar només començar el recorregut amb unes fotografies d’objectes històrics que va fer al Museu de l’Avortament i la Contracepció de Viena. Es veuen els preservatius que s’utilitzaven a finals del XIX, fets amb budells de peix o ovella, o bé artefactes mèdics utilitzats per fer avortaments salvatges, com una agulla de fer mitja. “Aquestes imatges donen dues consignes a l’espectador per entendre l’exposició: primer, que haurà de llegir; i segon, que mai sabrà quan una cosa pertany al passat o al present”. Aquesta situació, que pot semblar inquietant, serveix per demostrar que “mai pots estar segura de tenir aquest dret, perquè és com un pèndol, va en funció dels governs”, explica. A Espanya mateix es va estar a punt de retrocedir amb la reforma proposada per Gallardón el 2013. A l’exposició hi ha dos murals que mostren que això és la cançó de l’endafós. Uns anuncis de diaris publiciten clíniques femenines “ contra el atraso menstrual ”: uns són actuals de la premsa xilena i els altres són de diaris nord-americans de principis del segle XX.

Els mètodes per avortar, com il·lustren una sèrie de fotografies, no han canviat en segles: herbes remeieres, verins i raticides, autolesions amb objectes o llançant-se escales avall, banys bullents i fins i tot penjadors, un símbol que les feministes han utilitzat en manifestacions proavortament. Abril posa una troca de penjadors davant les fotos borroses de dones que han mort avortant.

Testimonis esfereïdors

Abril és periodista de formació, fotògrafa i documentalista, i ha trobat en el format expositiu la manera més “lliure” per expressar-se. No renuncia a cap material ni format. A Barcelona ha instal·lat fins i tot un confessionari on es pot sentir com una dona italiana confessa un avortament gràcies al fet que el Papa va permetre als capellans perdonar aquest pecat pel Jubileu. La conversa és surrealista, perquè el capellà li demana a la dona, entre altres coses, si es dedicava a la prostitució.

Itàlia és un dels països europeus sobre els quals Abril posa el focus, perquè, encara que sembli increïble, hi ha hagut morts recents. La causa? Que hi ha un 80% de metges objectors de consciència i, per tant, a efectes pràctics, és difícil accedir a un avortament en un hospital públic. Fins i tot la vergonya pot portar a anar al mercat negre. És el que passa a Polònia, on Abril documenta a través de diversos testimonis com les dones han de marxar del país -que juntament amb Malta és el més restrictiu de la UE- o s’han de sotmetre a tractaments amb pastilles do it yourself, sense acompanyament mèdic, amb els perills que això implica.

Als Estats Units hi ha “terroristes provida”, diu Abril, que assetgen metges que practiquen avortaments: han arribat a penjar cartells de Wanted i a entregar recompenses a qui mati metges. A Irlanda es posa al mateix nivell el dret del fetus a viure que el dret de la mare a sobreviure. La fotògrafa mostra el cas d’en Neil i la seva dona, a qui no van deixar avortar tot i que patia càncer i alhora tampoc li van seguir fent químios perquè estava embarassada; un atzucac que va precipitar la seva mort. Però hi ha països on el problema és més massiu. Al Salvador la llei que prohibeix l’avortament és del 1998 i hi ha dones empresonades per haver avortat, i algunes d’elles asseguren que van patir avortaments espontanis.

L’obra de Laia Abril vol visibilitzar temes tabú des d’una perspectiva feminista. Recopilant informació per a projectes anteriors, com The Epilogue (en què va treballar durant cinc anys en el cas d’una noia morta a causa de la bulímia) o Lobismuller (sobre un assassí en sèrie espanyol), es va adonar que tenia una allau d’informació sobre la misogínia i la restricció de drets de la dona. Per això va ampliar el projecte. On abortion -que es pot veure fins al 9 de juny- serà només el primer capítol de la prometedora A history of misogyny, que ja té el capítol dos en marxa ( On rape ) i el capítol tres previst ( On mass hysteria).

Més continguts de