Lali Álvarez acorrala la repressió barcelonina

BarcelonaQue Barcelona és polifacètica ho saben barcelonins i no barcelonins. No tots, però, coneixen una de les cares més fosques de la ciutat, la que manté a l’ombra casos de repressió i vulneració dels drets humans. Disposada a il·luminar-los a través del teatre, la dramaturga i directora Lali Álvarez ha unit les històries reals de tres persones que van estar privades de llibertat a la capital catalana i que van patir injustícies. Els tres relats s’aixopluguen sota l’espectacle Barcelona (contra la paret), que serà a l’Antic Teatre del 6 al 23 de desembre.

Encara que pugui semblar contradictori, el muntatge engega amb una festa. Els espectadors s’endinsen en una sala vestida de celebració i amb una barra de bar, però el context festiu pren un caire diferent amb l’aparició dels actors d’entre els convidats. “Volem transmetre la sensació que no és una ficció allunyada del públic. Les històries estan passant ara i aquí, entre nosaltres”, explica Álvarez, que estrena Barcelona (contra la paret) després de crear i dirigir Ragazzo la temporada passada.

En aquest nou muntatge els intèrprets Clara Garcés, David Teixidó, Diana Pla i Sònia Espinosa, de la companyia LaPùblica, donen veu a l’amfitriona de la festa i a tres personatges turmentats per un sistema desigual. “Són històries silenciades, que han passat desapercebudes”, diu Álvarez, que busca que l’obra sigui l’altaveu “de gent que per als mitjans de comunicació i per a la societat no és ningú”.

Una d’elles rescata el cas del 4-F i de Rodrigo Lanza, que va ser condemnat a presó per l’homicidi d’un agent de la Guàrdia Urbana. Posteriorment, el documental Ciutat morta va destapar irregularitats del cas i va titllar la investigació de muntatge policial. La segona història relata les vivències de Raquel E.F., una presa tancada al mòdul d’aïllament que es va suïcidar després de denunciar maltractaments per part de les funcionàries del centre. “L’estat de les penitenciàries no respon al que hauríem d’esperar. És urgent parlar-ne, també és responsabilitat nostra”, diu la dramaturga. L’operació Pandora també forma part de Barcelona (contra la paret). El muntatge recrea a través d’un personatge la història dels nou detinguts, membres de col·lectius okupes i anarquistes, que van ser acusats de terrorisme. A partir d’aquests fets, Álvarez parla “de les conseqüències de la repressió” i de l’afectació en els moviments socials, que “la gent abandona per por a represàlies”. Les tres històries sorgeixen després d’un procés d’investigació per part de la directora, que ha comptat amb la col·laboració d’Amnistia Internacional i d’Irídia, el Centre per a la Defensa dels Drets Humans.

Relació directa amb la realitat

La posada en escena, amb el públic dret i compartint el mateix espai amb els intèrprets, incideix en la manera com es rep l’obra. “És una opció deliberada, volem que espectadors i actors estiguin al mateix pla. Així la relació amb la realitat serà molt més directa”, argumenta Álvarez. Aquesta proximitat, a més, fa que la frontera entre ficció i realitat sigui més difusa.

“Després de la funció, alguns espectadors han abraçat els actors pensant-se que el que expliquen realment els havia passat a ells”, admet la directora. La reacció és, en gran part, el que ella busca amb la peça. “Tot el teatre és polític, nosaltres volem oferir un espai a la memòria -assenyala Álvarez-. La intenció és anar més enllà del simple anàlisi per contrastar emocions i generar una reflexió col·lectiva”.