L’amor quan la curiositat es transforma en nostàlgia
Barcelona“Em sembla que el nostre matrimoni té les hores comptades. Douglas, em penso que et vull deixar”. A la segona pàgina de Nosaltres (Empúries/Planeta) David Nicholls deixa anar la bomba atòmica. Després vénen 450 pàgines i 180 capítols en què aconsegueix retratar de manera precisa, original, lúcida, freda i alhora tendra els 25 anys d’un matrimoni convencionalment feliç que es podria salvar amb unes vacances familiars a Europa, boicotejades sistemàticament pel fill adolescent.
Es podria dir que la quarta novel·la de Nicholls -que va fer el salt internacional amb Un dia, una novel·la que Anne Hathaway va protagonitzar al cinema i amb la qual va vendre 5 milions d’exemplars en 40 llengües- continua on les anteriors acabaven. “És una seqüela emocional -confirma-. Va de què passa després del casament: del matrimoni, de com et canvia la paternitat, de les interioritats de la família, de si l’amor romàntic és possible després de 15 o 20 anys, de com el dol pot unir o separar. Crec que sóc massa gran per escriure un llibre sobre noi-coneix-noia”, afirmava aquesta setmana a Barcelona, que per cert és una de les parades més catàrtiques del seu viatge de ficció.
Nicholls ha ideat una estructura impecable. Amb capítols curts, entrellaça dues històries: els 25 anys de vida conjunta de la parella i les tres setmanes que dura el seu tour europeu, fins que les dues trames es troben en un final ¿inevitable? “Sabia com volia acabar el llibre quan vaig començar a escriure però pensava que si els personatges m’aconseguien canviar d’idea, els faria cas. M’encanta planificar l’estructura perquè et permeti fer connexions, per exemple comparar com és Venècia quan ell li demanar per casar-se i com és quan ella està a punt d’abandonar-lo”. En resum, com els anys els han canviat, servit amb la dosi justa de tristesa, frivolitat i conformisme. “És un llibre sobre la desfeta d’una família, la soledat, l’amor no correspost, la por al futur, els remordiments, però també volia que fos una comèdia per petar-se de riure. És un llibre melancòlicament trist i alhora divertit”, resumeix.
La realitat de la crisi dels 50
No és que la Connie -artista, atractiva, amb carisma- i el Douglas -científic, racional, ordenat- hagin patit cap daltabaix. En el passat sí que van superar una aventura d’ella i la mort d’una filla. Però en el punt en què arrenca Nosaltres senzillament passa que la dona no s’imagina “nosaltres dos, cada vespre aquí sols sense l’Albie...” El fill marxarà de casa i s’obre un “forat”: la sensació de “feina enllestida”, diu ella. Per al Douglas, això suposa la devastació: “Està emocionat amb la perspectiva de fer-se vell amb ella, perquè l’estima, no és d’aquests homes que vol escapar-se amb una model jove. I és un xoc saber que ella no pensa el mateix i que creu que és prou jove per començar de nou. De fet, aquest va ser l’origen del llibre, quan una amiga em va dir, sense aflicció ni pena, que pensava que el seu matrimoni no superaria la marxa dels fills”.
Nicholls descriu de manera magistral el desgast: “Al cap de gairebé un quart de segle, totes les preguntes sobre els nostres passats llunyans ja han sigut formulades i ens hem quedat amb «Com t’ha anat el dia?», «A quina hora tornaràs?» i «Has tret les escombraries?» Ara les nostres biografies inclouen l’altre d’una manera tan intrínseca que gairebé hi figurem tots dos a cada pàgina. Sabem les respostes perquè hi érem, i llavors costa molt mantenir la curiositat, que m’imagino que se substitueix amb la nostàlgia”. Nicholls ho veu així: “Quan coneixes algú és com una entrevista, tens moltes preguntes i ho vols saber tot, i fas un esforç per oferir la millor versió de tu. Però deu anys després és difícil mantenir el personatge en un dimecres humit. No pots estar en una cita perenne. T’has d’establir. I la relació esdevé diferent”.
El Douglas és qui parla al lector i ho fa en primera persona, cosa que l’humanitza i li dóna joc còmic. Una altra font d’humor és la seva opinió sobre els artistes i les obres d’art que visiten als grans museus europeus. El viatge, a més de demostrar la passió de Nicholls per l’art i les ciutats -“Odio la platja”, diu- , li ha donat l’excusa perfecta per evitar “el perill que hi ha quan escrius sobre temes familiars, que és quedar-te a casa, perquè tot es fa petit, domèstic, i en la ficció britànica acaba semblant un fulletó amb gent escridassant-se”. “Jo volia èpica, 25 anys, 12 països, grans obres d’art, una persecució, urgència, grans emocions...” La dificultat serà, ara, per als que l’adaptin. Vol que sigui una sèrie. “Estem negociant el drets, però no penso fer el guió, no puc retallar res!”
