L’any 2018 serà el primer de l’era post-Weinstein. L’escàndol dels abusos del productor i l’ona expansiva del moviment #MeToo representen un punt d’inflexió sense marxa enrere a Hollywood i, en general, a la indústria de l’espectacle. El mur de silenci que protegia els privilegis dels depredadors no ha caigut del tot, però per les escletxes no paren de sorgir noves denúncies i revelacions. A diferència de la majoria d’escàndols i polèmiques sorgides a l’empara dels mitjans, la rebel·lió contra els abusadors s’ha desmarcat de la dinàmica darwinista del cicle de notícies i tot apunta que només hem vist la punta de l’iceberg.
Què ens depararà un 2018 que ja ha començat amb el guionista i director Paul Haggis acusat de violació? D’entrada, el més destacat serà un escenari inèdit: els jutjats. Fins ara el terreny de joc dels diferents escàndols ha sigut el dels mitjans i les xarxes socials. S’han arruïnat reputacions i carreres professionals, però sempre lluny dels tribunals. Però aquest any, per lògica, les denúncies entraran en el territori legal. Ja s’estan preparant acusacions criminals contra els casos més flagrants com el de Harvey Weinstein. I el dubte és si aquests homes poderosos podran aturar la justícia de la mateixa manera que durant dècades han imposat la seva llei del silenci. I fins a quin punt, en la seva defensa, carregaran contra les víctimes.
Perquè aquesta és la clau de volta que ha fet possible el moviment #MeToo: el nou escenari en què una dona pot denunciar una agressió sense ser acusada i vilipendiada per fer-ho. En la mesura que els mitjans i la societat segueixin protegint les víctimes, sorgiran noves veus denunciant abusos i veurem caure la reputació d’homes poderosos. La bola de neu, per tant, anirà creixent. I sense la tolerància als comportaments del passat, els depredadors sexuals s’ho hauran de pensar dues vegades abans d’actuar. I si fins ara les denúncies s’han concentrat en el sector audiovisual, potser el 2018 també apareixeran noms del món literari i el musical, perquè de sexisme en van ben servits tots els àmbits culturals.
Però els efectes del #MeToo també afecten les obres. Quin efecte tindrà en ells el cordó sanitari que Hollywood instal·la al voltant dels denunciats? Kevin Spacey ha desaparegut de la nova pel·lícula de Ridley Scott, que ha filmat de nou les seves escenes amb Christopher Plummer. Però què passa amb Sospitosos habituals o American beauty? ¿Deixaran de veure’s a la televisió, desapareixeran dels catàlegs de Netflix? La crítica de cinema ja ha obert el debat sobre la revisió de les pel·lícules i sèries dels caiguts en desgràcia. Però què passarà quan tornin a crear? ¿Serà possible valorar les seves obres amb independència del que sabem d’ells?
El nou panorama també interpel·la els creadors. La consciència pel que fa a la representació d’estereotips sexistes en la ficció no és la mateixa que la de fa uns anys. Però la societat encara està aprenent a encarar el problema. Moltes veus reclamen l’eliminació total de tòpics sexistes en la ficció, sense atendre a la seva funció i intencionalitat. ¿De debò volem una ficció esterilitzada i higiènica, totalment allunyada de la realitat? Tanmateix, els creadors no es poden escudar davant la llibertat d’expressió per defugir la reflexió sobre el discurs del gènere de les seves obres. L’equilibri entre les posicions ha de ser un objectiu a perseguir el 2018.
La gran incògnita, però, és si a casa nostra el moviment #MeToo també es traduirà en denúncies a persones amb nom i cognoms. Si la incidència dels abusos és tan generalitzada com a Hollywood, tard o d’hora s’haurien de desemmascarar els Kevin Spacey catalans. I és en aquest punt on els mitjans hem de jugar un paper actiu i rigorós. Van ser dues reporteres del New York Times les que van destapar el cas Weinstein, i publicacions especialitzades com Variety i The Hollywood Reporter no han defugit la seva responsabilitat. Com les víctimes que denuncien els abusadors, el periodisme cultural ha de ser valent i abandonar la comoditat de l’agenda i el cofoisme. El 2018 hauria de ser l’any en què el periodisme faci un pas endavant i sigui part de la solució.
