L’art del segle XX segons el Museu Guggenheim

La pinacoteca de Bilbao analitza les avantguardes històriques a partir dels fons del centre de Nova York

Visitar una exposició al Museu Guggenheim de Bilbao implica mirar les obres d’art dins una altra obra d’art: els espais de Frank O. Gehry. L’arquitecte canadenc és capaç de materialitzar els edificis més fantasiosos i de dissenyar espais més tradicionals. Des de fa pocs dies es pot veure a les sales més clàssiques del museu l’exposició Panorames de la ciutat: l’escola de París, 1900-1945. L’espai és neutre, però l’omple una multitud només il·luminada amb llums de gas. Se sent música i un dring de copes. L’ambient és dens. Hi ha parelles que ballen, dones molt maquillades i que porten barrets amb flors i homes amb copaltes. L’obra que obre el recorregut és Le Moulin de la Galette, el primer oli que va pintar Pablo Picasso durant la seva primera estada a París la tardor del 1900. La capital francesa vivia un moment vibrant, estava en ebullició, immersa en l’Exposició Universal. I la vida nocturna de la ciutat, desinhibida i bohèmia, van deixar fascinat el jove artista malagueny.

Panorames de la ciutat: l’Escola de París, 1900-1945 repassa els diferents moviments artístics que van tenir París com a escenari fins al final de la segona Guerra Mundial, abans que Nova York es convertís en capital mundial de l’art contemporani. La cinquantena d’obres que la formen provenen totes del Museu Guggenheim de Nova York. Només mitja dotzena són inèdites a Bilbao però així i tot aquesta exposició és especial, ja que és la primera des de la renovació de l’acord amb la Solomon R. Guggenheim Foundation -que implica que el museu de Bilbao presentarà, durant els pròxims 20 anys, una exposició amb obres mestres de la col·lecció del museu de Nova York cada dos anys.

A més de Le Moulin de la Galette, la mostra inclou un altre Picasso emblemàtic posterior, Mandolina i guitarra (1932), i altres pintures i escultures tan conegudes com Nu, d’Amedeo Modigliani; Adam i Eva, de Constantin Brancusi; Violinista, de Marc Chagall; Torre Eiffel vermella ; de Robert Delaunay, i Paisatge (La llebre), de Joan Miró. “La mostra proposa noves maneres de veure aquestes obres, que mai s’esgoten”, diu la comissària de la mostra, Lauren Hinkson, conservadora adjunta de les col·leccions del Museu Guggenheim de Nova York. Hinkson també va destacar com “la cultura occidental es va reinventar en aquest entorn d’obertura”, la importància que aquest llegat va tenir per als artistes nord-americans de la segona meitat del segle XX i com aquestes obres també són un reflex de la història convulsa del segle XX. La pintura d’Yves Tanguy Aquí no s’atura el moviment, exposada en l’àmbit del surrealisme, n’és un exemple molt explícit: hi ha un grup de les seves característiques formes òssies que semblen anar vestides de militars. A la dreta, una estructura rectangular plena d’òrgans i defensada per dues llances. Tot el conjunt representa la visió que l’artista tenia de l’horror del nazisme. “És una representació surrealista de les càmeres de gas”, va subratllar la comissària.

Kandinski, un artista fundacional

A més d’un ampli catàleg d’obres excepcionals, també d’artistes com Georges Braque, Juan Gris, Robert i Sonia Delaunay i Frantisek Kupka, la mostra és el reflex de l’afany col·leccionista de Solomon R. Guggenheim (1861-1949), dels seus gustos i de la relació estreta que va mantenir amb molts dels artistes als quals va comprar obres, directament al seus tallers a París i també arreu d’Europa. Un dels casos més destacats és el de Vasili Kandinski, que està considerat com un artista fundacional de la col·lecció. L’exposició inclou els olis Formes capricioses, Pintura groga i Al voltant del cercle, però tenen més d’un centenar de peces seves.

La formació de la col·lecció Guggenheim es remunta als anys 20 i la fundació que porta el seu nom va ser creada el 1937. Dos anys després va obrir el Museu de la Pintura no Figurativa. El Guggenheim va obrir l’any 1952. “Solomon Guggenheim estava assessorat per l’artista abstracta alemanya Hilla Rebay i tots dos van viatjar per tot Europa comprant obres per a la col·lecció permanent. Van arribar a París als anys 30, on Hilla Rebay havia organitzat moltes visites a tallers amb artistes clau de l’Escola de París, com Albert Gleizes i Robert Delaunay. Fins i tot van passar pel taller de Georges Braque, però la història diu que a Solomon Guggenheim no li va interessar el seu estil i no li va comprar res”, va recordar la comissària.

Marc Chagall és un altre dels artistes amb qui Guggenheim va tenir una relació estreta. “Era un gran admirador seu, malgrat que la seva obra és molt figurativa i contradiu els fonaments inicials de la col·lecció del museu Guggenheim, que era la pintura abstracta. A Solomon Guggenheim li agradava molt l’estil de Chagall, la seva història personal i les seves idees sobre com la interpretava. I això el va portar a comprar-li més d’una dotzena de pintures i dues dotzenes d’obres sobre paper”, va explicar Hinkson, abans de revelar la història de l’inoblidable Violinista, també nomenat Violinista verd. “Tenim molta correspondència als arxius on Solomon i Chagall parlen d’aquesta pintura tan important. Chagall es resistia molt a deixar-la marxar perquè era un obra molt important de la segona estada que havia fet a París, però finalment l’hi va vendre als anys 40. A banda de ser una obra important, el Violinista té una forta càrrega emotiva, ja que quan Chagall vivia a París s’enyorava de la seva terra i en aquesta pintura va evocar el folklore rus i jueu. A més, aquest oli es va poder veure a la Pedrera el 1999 dins l’exposició Marc Chagall: tradicions jueves.

Col·leccionista de Brancusi i Calder

Pel que fa a l’escultura, la mostra inclou tres peces cabdals, que recorden com Guggenheim -que d’entrada només col·leccionava pintura- va començar a adquirir treballs en tres dimensions. Es tracta de Fetillera, Adam i Eva i Rei de reis, de Constantin Brancusi. “Les va comprar en vida de l’artista i les va triar juntament amb ell”, va explicar Lauren Hinkson. Les peces havien de formar part d’un Temple de Meditació que el maharaja Yeshwant Rao Holkar d’Indore va encarregar a l’artista i que no es va realitzar.

La peça d’Alexander Calder que ha viatjat a Bilbao, Ròmul i Rem, feta amb filferro, també té un lligam extra amb la col·lecció Guggenheim: l’artista la va crear el 1928 i un any després la va destruir. Però no la va llençar i la va refer als anys 60, quan preparava la retrospectiva que el museu de Nova York li va dedicar els anys 1964 i 1965.