EXPOSICIÓ

L’art que la família Picasso va guardar sempre a casa

El museu de l’artista exposa obres de pintors vinculats a la seva formació

En la col·lecció del Museu Picasso hi ha històries curioses i troballes fins i tot als racons més insospitats, com es pot veure en l’exposició de petit format Altres artistes a la donació Picasso 1970. La comissària, la cap de la col·lecció del museu, Malén Gual, ha tingut l’encert de fer dialogar les obres que l’artista va guardar al llarg dels anys als domicilis barcelonins de la mare de Picasso, de la seva germana Lola -s’exposa un dibuix seu- i dels seus nebots Vilató Ruiz amb altres peces de Picasso. El resultat és un viatge insòlit a la infantesa, l’adolescència i la vida familiar de l’artista i també a la seva formació fins que es va establir de manera definitiva a París l’any 1904. Val la pena visitar l’exposició encara que els treballs d’aquests altres artistes (com Rafael Blanco Merino, Leandro Oroz Lacalle, Josep Lluís Pellicer, Manuel Pallarès i Carles Casagemas) siguin de qualitat “desigual”, com diu Gual. “El mateix Picasso va identificar-ne moltes i, quan van ingressar al museu, van rebre el mateix tractament que les seves”, explica la comissària.

Una de les curiositats més sucoses és que al fons del retrat que Picasso va fer a la seva germana Lola quan eren dos nens que vivien a la Corunya s’hi pot detectar l’aquarel·la Paisatge amb església, que l’autor, Rafael Blanco Merino, havia regalat al seu pare. “Va ser alumne del pare de Picasso, que va estar al jurat del premi Barroso de pintura de Màlaga quan el va guanyar. Probablement l’hi va regalar com a mostra d’agraïment”, explica Gual. “Aquesta aquarel·la devia ser una de les primeres referències que Picasso va tenir quan va començar a dibuixar”, afegeix.

Hi ha un moment especialment entranyable que recorda el pas de Picasso per la Llotja. Alguns dels seus primers amics barcelonins van ser Manuel Pallarès i Ramon Riu i Dòria, probablement perquè havien de seure per ordre alfabètic. La mostra inclou dos dibuixos acadèmics d’una escultura clàssica que van fer Picasso i Pallarès en què es pot observar que el punt de vista canvia lleugerament. Pel que fa a Riu i Dòria, Gual fa dialogar un retrat que va fer a Picasso amb un autoretrat del malagueny una mica posterior: mentre que a l’un Picasso apareix gairebé com un nen, a l’autoretrat sembla molt més gran. “Tenia tendència a retratar la gent fent-la semblar més gran, perquè en lloc de buscar els detalls anava a l’essència”, diu Gual.

Una altra de les curiositats és un oli de petites dimensions del pintor i escriptor Hortensi Güell. Com Carles Casagemas, de qui es poden veure obres més endavant, Güell va tenir un final tràgic: l’any 1899, quan tenia 23 anys, es va suïcidar tirant-se al mar a Salou arran d’un desengany amorós. Com a pintor, va estar vinculat amb la Colla del Safrà, com bé reflecteixen els suburbis que hi ha en la seva obra exposada. “Güell també va estudiar a la Llotja, però no va coincidir amb Picasso. Probablement es van conèixer a Els Quatre Gats”, explica la comissària.

Els Quatre Gats i l’època blava

Un retrat que Picasso va fer al seu pare l’any 1896 recorda la fe que tenia José Ruiz Blasco en el talent del seu fill. Aquest oli dialoga amb un altre retrat que Leandro Oriol Lacalle va fer a Ruiz Blasco quan van coincidir a Madrid per fer les oposicions per la plaça de professor de belles arts. Malgrat que no eren família, Ramon Casas i Santiago Rusiñol també van ser dues figures protectores de Picasso quan va començar a sovintejar Els Quatre Gats. Però quan hi va exposar per primera vegada l’any 1900 el van començar a veure com un igual. La mostra inclou un dibuix que Rusiñol devia donar a Picasso durant aquells anys. Rusiñol va ser un dels primers col·leccionistes de la seva obra.

És la primera vegada que totes aquestes obres veuen la llum de manera conjunta. El públic pot recordar les de Carles Casagemas, perquè es van poder veure a l’antològica de l’artista al Museu Nacional d’Art de Catalunya el 2014. En canvi, els vuit dibuixos de Juli González, amb una sèrie de figures femenines i maternitats, s’han exposat menys vegades. Aquests treballs reflecteixen la relació que tenien durant els primers anys del segle XX. Més endavant González va tornar a tenir un paper important en la vida del malagueny, ja que el va ajudar en el terreny de les escultures fetes amb ferro. “No hi ha influències entre ells, però sí que es pot observar que van pel mateix camí”, diu Gual. “Es nota que els de González són dibuixos d’escultor, perquè busca més el volum que els detalls -subratlla-. Aquestes obres remeten a l’època blava de Picasso i als seus personatges tristos, amb espais que no saps si són interiors o exteriors”.