Cinema
Cultura 08/05/2020

'Las buenas intenciones': homenatge agredolç a un pare imperfecte

El notable debut d'Ana García Blaya és una de les sensacions de l'edició en línia del Festival D'A

Xavi Serra
2 min
'Les buenas intenciones': Homenatge agredolç a un pare imperfecte

BarcelonaA principis dels 90 una nena de 10 anys va haver de triar entre marxar amb la mare i els germans a viure a l'estranger o quedar-se a Buenos Aires amb el pare, un taral·lirot permanentment arruïnat, separat de la mare i infectat per la síndrome de Peter Pan, però alhora molt estimat per uns fills que amb ell sempre s'ho passaven bé. La nena era Ana García Blaya (Buenos Aires, 1979), que si no fos per la pandèmia aquests dies seria a Barcelona presentant al Festival D'A la pel·lícula inspirada en aquell episodi, Las buenas intenciones, disponible fins diumenge a Filmin. “Vaig escriure la història fa deu anys en un taller de guió sense intenció de filmar-la. Era només una catarsi que necessitava fer –explica des de Buenos Aires–. Però fa cinc anys el meu pare va morir i la meva germana em va animar a moure el guió i vam guanyar un premi de l'Institut Nacional de Cine”.

Així, explica García Blaya, va començar un procés que va ser “en part de dol i en part d'homenatge”, un viatge que va culminar en un film dolorós i alhora ple de llum. La pel·lícula és un retrat agredolç d'una figura paterna imperfecta i d'una nena obligada a créixer abans de temps, tan personal que la directora pensava que interessaria només "a la família i els amics” però que acaba tenint en l'espectador una ressonància emocional que recorda fins i tot a la d'Estiu 1993, un referent clau. “La vaig veure abans de la preproducció i no m'ho podia creure –confessa–. Em va esclatar el cap amb la sensibilitat de Carla Simón i el treball de les nenes”.

La realitat s'infiltra a Las buenas intenciones a través de la banda sonora, amb temes de rock argentí de l'època i del grup que tenia el pare de la directora, Sorry, del qual ella també formava part. “Va ser un grup petit, no gaire conegut, format pel meu pare, els seus amics, els meus germans i jo –recorda–. Jo hi tocava per mantenir la relació amb ell, que era més d'amics que de pare i filla. De fet, jo no podia assajar sovint perquè ja era mare i ell s'enfadava i em renyava si no ho feia”.

L'element més explícitament biogràfic del film són, tanmateix, les escenes enregistrades en VHS que puntuen la trama i barregen material dels arxius familiars de García Blaya i imatges rodades amb els actors de la pel·lícula. “Al principi feia servir el material com a referència per als departaments tècnics, però com que no teníem pressupost per rodar una seqüència de platja vaig provar a muntar-les i em va semblar que funcionava molt bé, que li treia pressió a la ficció i aportava sinceritat –diu la directora–. D'alguna manera, va ser com si el meu pare m'enviés des del més enllà les imatges de recurs dels cotxes i carrers de l'època que jo necessitava, que irònicament són les que jo, de petita, sempre li deia que no gravés, que no servien per a res”.

stats