MÚSICA

Leiva: “M’he desprès de la responsabilitat i les expectatives”

Fidel a la cal·ligrafia del rock clàssic el músic presenta el disc ‘Nuclear’ dissabte i diumenge al Sant Jordi Club

Leiva (Madrid, 1980) es manté fidel a la cal·ligrafia del rock clàssic, ara potser més directa i menys críptica a Nuclear (Sony, 2019), el disc que presenta dissabte i diumenge al Sant Jordi Club (21.30 h), dins del Guitar BCN.

La majoria d’entrades per als concerts al Sant Jordi Club es van vendre abans que publiquessis el disc nou. I són unes 9.000 persones.

Sí, 4.500 cada nit. En els temps de Pereza havia arribat a tenir 4.000 espectadors, però mai havia congregat tanta gent. És un missatge de fidelitat molt bèstia per part del públic. No hi trobo una explicació lògica.

¿I no hi té res a veure la cançó La llamada , que des del 2017 té més de 32 milions d’escoltes a Spotify?

Pot ser, però una cançó no omple un Sant Jordi Club. Ho sé per experiència. M’agradaria relacionar-ho amb el disc nou, però no puc perquè no havia sortit quan ja s’havien venut les entrades.

Com són els concerts d’aquesta gira?

Cal ser responsable amb la dimensió que ha adquirit el projecte. Hem generat una escenografia amb continguts visuals conceptuals sobre Nuclear, ara que ens ho podem permetre, però segueix sent un xou de banda. Si mai he de tornar a tocar a les sales petites i no em puc permetre segons quines coses, i passarà perquè les carreres no són ascendents, el primer que trauré serà qualsevol cosa estètica abans de prescindir de músics.

L’edició física del disc és un doble CD amb un capsa especial i tot un desplegament gràfic poc habitual. Per què aquest esforç?

Pertanyo a una generació que hem comprat discos, que hem mirat en quins estudis es graven, que olorem i toquem. I en aquests temps de consum de música com si fos menjar ràpid, crec que té més sentit que mai premiar el comprador de discos que encara va a una botiga.

Nuclear és un disc més juganer que l’anterior, Monstruos (2016), que deies que era una mena de teràpia.

Per fer el disc m’he desprès de la responsabilitat i les expectatives, que són dos elements que sovintegen en un enregistrament. M’he divertit més que mai component i gravant i crec que això es nota.

I en les lletres no hi ha tanta implicació personal, ni tampoc tant de missatge xifrat.

Tenia menys necessitat de parlar en clau. Crec que té a veure amb el fet que estic una miqueta més reconciliat amb mi mateix; accepto que no tot ha de sonar polit i m’he adonat que les cançons no cal que tinguin una càrrega poètica i musical. Ara m’estimo més explicar coses.

Obres el disc amb Expertos, una cançó sobre la pèrdua però explicada sense fer-ne un drama.

És que no hi ha drama ni ressentiment, en aquest disc. Bé, excepte una cançó, Lobos, que és una petita venjança, no hi ha ressentiment. El disc no està impregnat de drama. Té un punt de llum i d'humor, mentre que Monstruos era més intens.

¿A Lobos tornes a parlar del litigi judicial amb un extècnic de so?

Sí, és la mateixa història. Ja en parlava en un tema del disc anterior, però no vaig acabar de quedar-me bé. Vaig pensar que la ràbia la podria treure millor en una cançó més de rock com Lobos.

¿Quan apareixen els advocats s’acaba la música?

Seria un títol boníssim! Afortunadament, només he necessitat advocats en aquesta causa.

¿A la lletra de Lobos escrius " hermandad" per no fer servir " manada", que és una paraula molt connotada pel cas dels violadors de Pamplona?

No. No m’he censurat mai en aquest sentit. Ara que en parlem, crec que la censura està a punt d'arribar a la creació. L’altre dia un company deia que cada vegada és menys interessant llegir entrevistes d'algú que admires perquè ara s’expliquen menys coses per la por d'ofendre algun col·lectiu. Ja estem perdent la naturalitat i la frescor dels discursos, però crec que en la creació no pots censurar-te. Sí que cal revisar certs recursos heretats de comportaments masclistes fins i tot en el rock, però cal anar amb compte amb censurar la música i la creació. Em sembla molt perillós.

¿La cançó C omo si fueras a morir mañana és una crítica a certes actituds a les xarxes socials?

Tothom va amb l'escopeta carregada per massacrar-te. Estem en un punt d'hiperconnexió en què la gent et fa pujar al cim i tot seguit t’afusella. Ho pensava molt en relació a Rosalía. Quant de temps tardarà tota aquesta admiració per Rosalía a tornar-se odi? És un exercici molt spanish.

"Julio Iglesias era l'artista espanyol que estava representat en més seus de Sony arreu del món. Ara mateix ho és Rosalía"

¿Havies vist mai un fenomen semblant al de Rosalía?

Jo no. Mai he vist aquesta manera de traspassar fronteres. Crec que Julio Iglesias era l'artista espanyol que estava representat en més seus de Sony arreu del món. Ara mateix ho és Rosalía. El seu talent s'ajusta a la seva dimensió, i fa servir molts elements de comunicació nous, mil·lennials. Mira com es comunica amb la seva gent, com utilitza la modernitat i com està fusionant les coses sense prejudicis. Em sembla una artista molt valenta.

¿Les referències mexicanes que hi ha al disc tenen res a veure amb la feina que vas fer com a productor de Joaquín Sabina?

Pot ser. Vaig estar de gira per Mèxic amb el Joaquín, i és veritat que aquests dos últims anys he viscut molt Mèxic i he descobert molta música mexicana, sobretot la d’una generació de dones joves que estan recuperant el folklore propi. Per exemple, em sembla al·lucinant que Natalia Lafourcade fes una gira amb Los Macorinos i els mostrés als seus fans mil·lennials qui són.

Els mexicans tenen referents com Lila Downs.

Sí, per a ells és la seva Keith Richards femenina.

En el teu disc hi col·labora Enrique Bunbury. És un referent teu?

És un model claríssim de com cal portar una carrera, sempre buscant, mai acomodant-se, sent ell el promotor dels seus propis concerts i sense fer concerts gratuïts... Concep l’escenari com un lloc on ha de passar una cosa màgica, i allà ell és una àguila reial. Té un compromís amb el concepte de frontman de tota la vida del rock.

¿A tu et va costar molt creure’t frontman ?

Sí. La guitarra em deixa en un lloc on em sento més còmode, però fer aquest pas natural de posar-te davant de la gent per a mi no va ser tan natural. No em ve de fàbrica, això de sortir a l’escenari; no feia espectacles a casa quan era petit. Soc un paio introvertit.

El segon CD de Nuclear són "notes de veu", una mena de maquetes a veu i guitarra de les cançons del disc. Per què vas decidir publicar-les?

Vaig tenir la idea mentre enregistràvem el disc. El Carlos [Raya, productor de Nuclear] es posava les mans al cap i em deia: "No, Lei, no, això sona molt malament per publicar-ho". Però al final el vaig convèncer. És una manera de mostrar a la gent el procés d'una cançó, com arrenca i per quants estils pot passar. Per exemple, Lobos a les "notes de veu" és un blues i podria haver acabat sent un blues acústic, perquè quadra i sona natural també.

¿Quan el Carlos va escoltar A ti te ocurre algo no et va dir que el principi sonava molt a la cançó Baba O'Riley de The Who?

Bé, és que precisament això va ser provocat en la producció. Al principi la cançó no tenia aquesta entrada, però per què evitar-ho si sona bé i tothom sap que això és una referència als Who?

¿ Who's next és un dels discos que més t'agrada de The Who?

Sí, és un gran disc. A més, vaig tenir una banda que es deia Malahierba, el primer cantant de la qual era un estudiós d'aquest disc i l'escoltàvem molt.

¿ Maniobras suicidas, que té un aire a George Harrison, és potser el tema del disc més dependent de la tornada?

Sí. És la cançó menys inspirada, però també és d'aquelles que t’arrodoneixen un disc. Si aquesta cançó no tingués la tornada que té, estaria fora del disc.

Més continguts de