L’eterna lluita del patrimoni fotogràfic per ser revelat

BarcelonaNomés l’any passat l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona va rebre més de 7.000 fotografies. El 2014 l’Arxiu Nacional de Catalunya va ser destinatari d’una donació de 73.000 imatges del fotògraf Ignasi Marroyo. Fa poc més de dos anys, el Museu Nacional d’Art de Catalunya va rebre, entre d’altres, l’arxiu complet de Joan Colom Joan Colom (Barcelona, 1921), format per més de 9.000 fotografies en paper. I el 2011 els néts de Joaquim Gomis van donar a la Fundació Joan Miró 70.000 imatgesFundació Joan Miró 70.000 imatges. El patrimoni fotogràfic va sumant adquisicions i donacions. En total, a Catalunya hi ha 35 milions de fotografies -33 milions estan dipositades als arxius-. Al costat de França, Catalunya és un dels països europeus amb més patrimoni fotogràfic.

¿Però aquest ric patrimoni de fotògrafs pictorialistes, surrealistes, avantguardistes o fotoperiodistes arriba al públic? Com s’utilitza? ¿És fàcil accedir-hi? ¿Les noves tecnologies han ajudat a aprofitar totes aquestes instantànies? ¿O la majoria estan amagades en alguna cambra? El 23 de juny del 2011 la conselleria de Cultura de la Generalitat va anunciar la creació d’un Centre Nacional de Fotografia. El gener passat es va presentar el Pla Nacional de Fotografia, i ahir es va fer públic el primer dels seus molts objectius, un portal que mostra 1.500 fotografies de sis institucions (www.fotografiacatalunya.cat).

El Pla Nacional, però, preveia treballar en molts més àmbits. Quin és el recorregut que ha fet fins ara? Quines són les mancances? El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va assegurar ahir que el projecte de fer un Centre Nacional de Fotografia segueix en peu: “No deixarem de fer el Centre perquè no tinguem un lloc, i amb això no vull dir que la ubicació de Montjuïc estigui descartada”, va dir, després que l’Ajuntament de Barcelona hagi aparcat el projecte de l’Esplanada dels Museus, on havia d’anar el museu de fotografia.

Una necessitat històrica

La falta de visió i de pressupost ha eternitzat els processos

El debat sobre com s’ha de gestionar el patrimoni fotogràfic no és nou: es discuteix des del anys 80. “No hi ha cap sector del patrimoni més analitzat i radiografiat que el de la fotografia”, assegura Joan Boades, director del Centre de Recerca i Difusió de la Imatge de Girona. Hi ha consens sobre la necessitat de conservar i difondre aquest patrimoni inventariat per diversos agents des de fa més de 150 anys. És ric, té grans artistes i, a més, aporta coneixement. “És el patrimoni que els ciutadans més comprenen”, destaca Joan Soler, president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya. Però costa que hi hagi resultats tangibles.

El debat va començar amb les Jornades Catalanes de Fotografia de 1980, més tard el 1990 hi va haver les Primeres Jornades Imatge i Recerca, el 1996 es va publicar el Llibre blanc del patrimoni fotogràfic i el 1998 hi va haver el primer intent -era una iniciativa privada que no va tenir continuïtat- de fer una base de dades. El 2011 el CoNCA va fer un estudi sobre el sector. El mateix any es va crear una primera comissió d’experts i el 2014 es va aprovar el Pla Nacional de Fotografia. “Ara es presenta un portal web i es comença a treballar en un inventari. No es pot dir que, després de 35 anys, sigui un balanç d’èxit. La voluntat política s’expressa en pressupostos i un pressupost de 400.000 euros és més aviat migrat”, afegeix Boades. “Òbviament s’han fet coses, però ningú ha liderat cap projecte ni hi ha hagut coordinació. Falta una política de formació, una política de tractament i conservació, i especialment una política de difusió”, detalla.

Dispersió d’arxius i fons

Cal més homogeneïtat: no hi ha ni base de dades ni protocol comú

De moment no hi ha una base de dades comuna ni tampoc un protocol a l’hora de conservar, catalogar o difondre. Tot plegat ho està treballant una nova comissió que es va crear ara fa un any dins el Pla Nacional de Fotografia. “Hi ha dispersió i està tot poc estructurat”, detalla la historiadora de la fotografia Laura Terré, que forma part de la comissió. “França té un protocol per a la conservació i catalogació des dels anys 70. Aquí encara estem decidint què és fons i què és col·lecció”, afegeix. No hi ha ni tan sols un software comú i cada arxiu funciona segons criteris diferents. “El ciutadà té dret a accedir a la informació. No es pot demanar que faci una peregrinació per diferents arxius amb diferents polítiques d’accés”, destaca Boadas. “Una manera d’inventariar comuna podria ser més factible que un inventari comú”, opina Joan Soler, president de l’Associació d’Arxivers de Catalunya. “Això permetria que la manera de presentar les fotografies en diferents portals web o als centres de patrimoni fos homogènia, però sense que aquests centres perdessin l’autonomia”, afegeix. De fet, moltes institucions ja estan fent una tasca de divulgació: “Hi hagut iniciatives destacables, com els esforços de reprografia de fotografies i documents de l’Arxiu Nacional de Catalunya. També va ser pionera la Biblioteca de Catalunya amb la digitalització i divulgació del fons fotogràfic de Josep Salvany o l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, amb la seva base de dades de consulta i compra d’imatges”, destaca Daniel Venteo, historiador i museòleg, i autor de diversos llibres de fotografia històrica.

Negoci i patrimoni

Fons perduts i absència d’una política d’adquisicions

El 2011 el col·lectiu Observatori de la Vida Quotidiana va crear el projecte de La Imatge Velada amb l’objectiu d’investigar i difondre les biografies i els fons fotogràfics d’alguns dels fotoperiodistes més importants de les primeres dècades del segle XX. Ara acaben de publicar Ofici. Reporters gràfics. Al llibre hi ha alguns exemples de patrimoni extraviat. Denuncien, entre d’altres, el destí de l’arxiu del fotoperiodista Joan Maymó la tardor de l’any 2013.Joan Maymó la tardor de l’any 2013. Centenars de plaques de vidre van anar a parar a un contenidor d’escombraries. Hi ha patrimoni que es continua perdent. “¿On van els arxius que no pertanyen a ningú?”, es pregunta Terré. “¿A qui t’adreces per dipositar un arxiu? A vegades no pots dipositar un arxiu perquè ningú el vol. No hi ha l’obligació d’acceptar-ho”, afegeix. “No crec que s’hagi de practicar una política d’adquisicions. Nosaltres preferim proposar als autors o als seus hereus una explotació conjunta. Es necessiten molts recursos públics per catalogar, conservar i difondre els fons”, detalla Boades. “No és fàcil establir un criteri perquè hi intervé la voluntat del donant”, diu el director de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Jordi Serchs.

“No tot es pot conservar ni tot és conservable”, destaca Soler. “Molts fons no entren en centres de patrimoni perquè els seus productors esperen la millor oferta. Si els 33 milions de fotografies dels arxius catalans s’haguessin pagat a preus de mercat de col·leccionista, Catalunya seria el país més endeutat del món. És una bogeria promoure adquisicions des del sector públic. No és responsable comprar fons per després no saber què fer-ne, perquè no pots finançar-ne ni la classificació, ni la descripció ni les accions de difusió”. Els criteris en matèria d’adquisició encara no s’han consensuat però ahir la conselleria de Cultura va anunciar que té un pressupost de 160.000 euros per a adquisicions l’any 2016.

Criteris del segle XXI

Com treure més suc del patrimoni fotogràfic

Alguns experts critiquen un cert anacronisme a l’hora de divulgar i tractar el patrimoni fotogràfic: “Falta una certa modernitat. Els museus tracten la fotografia com si fos un dibuix o una escultura, costa molt avançar. No s’han integrat les noves tecnologies”, critica Terré. El director de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona hi coincideix: “No s’utilitzen nous recursos com el software que permet reconèixer automàticament la imatge, però nosaltres hem començat a fer-ne servir d’altres com el crowdsourcing, que permet obrir l’arxiu a la participació ciutadana amb aportacions d’informació sobre una imatge”. “El Pla Nacional de Fotografia ja és antic d’entrada, perquè és analògic en l’enfocament. La preservació digital canvia totalment el paradigma de la gestió i la difusió. També els costos i els recursos”, destaca Soler. “S’hauria de socialitzar. Últimament hi ha moltes experiències de treball compartit entre professionals i ciutadans en la documentació de fotografies”, afegeix.

Boades critica la centralitat de Barcelona: “No hi ha una xarxa de sales d’exposicions que permetin ensenyar l’obra de fotògrafs emergents o consolidats. ¿Com es pot tenir presència si se segresta la possibilitat de veure fotografies arreu del territori?”, qüestiona Boades. “S’està actuant amb criteris del segle XX, un model basat en el control, l’acumulació i la monumentalitat”, assegura. I afegeix: “S’hauria de parlar de complementació, xarxa, intercanvi... I falta sobretot un mercat perquè els fotògrafs puguin mostrar les seves creacions”.

Boades assegura que és difícil saber quines llacunes hi ha dins de la història de la fotografia perquè encara no hi ha una visió general que permeti saber què hi ha arreu del territori. Serchs troba a faltar fotografies que mostrin els primers anys del franquisme: “Hi ha molta fotografia amateur de principis del segle XX, però la fotografia amateur a partir dels anys 40 no està prou valoritzada”.