Música

'Letter to you': la carta d'amor del Boss a l'E Street Band i als fans

Springsteen s'obre en canal al documental d'Amazon Prime que acompanya la publicació del disc

Letter to you, que es publica aquest divendres, no és un disc més de Bruce Springsteen. I només cal escoltar les cançons per notar una energia i inspiració absents en els àlbums dels últims 30 anys. Una vitalitat que contrasta amb un sentiment molt present al disc: el d'un home que contempla la mort cada vegada més a prop i canta des d'aquest lloc, des d'uns 71 anys que, tot i la seva esplèndida forma física, no permeten enganyar-se. I així ho canta a One minute you're here, la fantasmal balada acústica que obre el disc: “Un minut estàs aquí i el següent ja no hi ets”. El del 2020 és un Springsteen reflexiu i amb moltes coses a dir, tantes que no caben en un àlbum. I potser per això Letter to you és un disc i també una pel·lícula disponible a Apple TV+ que, a més de documentar les rialles, abraçades i (abundants) glops de vodka que van acompanyar l'enregistrament al ranxo de Springsteen, també serveix perquè el músic faci apunts sobre les imatges que capturen la disbauxa de la gravació o el paisatge nevat del seu New Jersey natal. I una de les idees que repeteix un cop i un altre és la seva devoció absoluta pels músics de la seva banda.

Bruce Springsteen: “Tinc ganes de sortir a cremar l'escenari tant de temps com pugui”

“L'E Street Band em fa somiar, pensar i escriure millor –diu el músic al documental–. Quan soc amb ells deixo sortir una part de mi que reservo només per als amics. Les cançons i la visió són meves, però la creació física d'aquesta visió els pertany perquè som una banda. I se'm fa difícil descriure la felicitat que sento quan toco amb ells”. El sentiment de camaraderia i fraternitat impregna cançons del disc com l'expansiva Ghosts o A house of thousand guitars. I Springsteen ho posa en paraules: “L'E Street Band no és una feina, és una vocació, una crida. I al mateix temps, és només rock'n'roll”. El Boss no s'oblida de Clarence Clemons i Danny Federici, els “membres in absentia” de la banda, ja sigui en els nombrosos brindis o quan li diu a Roy Bittan que toqui un teclat “amb l'esperit de Danny Federici, que està amb nosaltres”. I l'emoció l'envaeix quan, celebrant el final de la gravació, reuneix la banda i diu: “Què més puc dir. Plantar-me davant del micròfon amb vosaltres al darrere segueix sent una de les millors coses de la meva vida”.

És el discurs d'un Springsteen madur i reflexiu a qui “l'edat aporta perspectiva” i també “aquella claredat que arriba a mitjanit quan veus els llums del tren que ve cap a tu”, que el fa pensar que el temps s'acaba. També parla de tu amb els fans. Defineix la seva relació com “una conversa de 45 anys” que encara dura. Va començar a tocar, diu, buscant “algú amb qui comunicar-me i que em respongués” i, després de tants anys, segueix sentint “aquesta intensa necessitat”. “No sé d'on ve: soledat, ambició, ego, desig, necessitat de ser escoltat i reconegut... Potser tot plegat. Però és un dels impulsos més consistents de la meva vida, tan fiable com el batec del meu cor”. La idea dona forma al tema Letter to you i ressona també a The power of prayer, un cant al poder espiritual de la música. “Tothom té la seva manera de pregar –comenta–. I la meva dura els tres minuts d'un senzill de 45 revolucions per minut”.

El toc d'atenció de Bob Dylan

Tres de les pregàries de Letter to you vénen de lluny: Janey needs a shooter, If I was the priest i Song for orphans les va escriure als 70 i han circulat durant anys en discos pirates. Interpretades amb l'E Street Band a Letter to you, les cançons apugen el nivell del disc fins a cotes molt altes tot i que, per contrast, posen en relleu com l'estil compositiu de Springsteen s'ha anat fent amb els anys més sobri i contingut. Ell fins i tot s'excusa per fer servir “tantes paraules” i recorda una anècdota dels 70, quan el president de Columbia va dir-li que Bob Dylan li havia trucat per dir-li que “si no frenava una mica, aquell noi acabaria fent servir tot el diccionari”. “El Bob va ser el mentor i el germà gran que mai vaig tenir, així que em vaig prendre aquell toc molt seriosament”. Tanmateix, són cançons molt especials, que desborden emocions i ambició. “Jo no era ningú quan les vaig escriure, un guitarrista sense experiència i ple de pors i inseguretats. Però alhora sentia que el meu destí era sortir a l'escenari i canviar la teva vida, si podia. Era jove, volia menjar-me el món i superar la meva pròpia orfandat emocional”.