Estem davant d'un assaig sorprenent en positiu. També gosem advertir que és un volum en el qual té tanta importància el títol, que inclou el mot poètica , ensenyament que practica l'autor des de la Universitat Autònoma de Barcelona, com "l'elegia contemporània en la lírica catalana de postguerra" del subtítol. Ens endinsarem, doncs, en l'elegia i quan arribem al darrer dels cinc poetes tractats, Josep Carner, sols trobarem el seu Nabí amb prou feines esmentat, a favor, en canvi, del poema Bèlgica i del seu llibre Llunyania , publicat l'any 1952.
Una obra de professor que, això no obstant, aspira johnsonianament al lector corrent , aquell que té la veritable poesia de la vida i no els prejudicis de la crítica. Sempre segons l'eco que en va fer Virginia Woolf anys més tard. A Poètica de l'exili les pàgines són netes, no devorades per notes. De fet, no hi ha ni una nota, segurament perquè l'autor que aspira al lector corrent sap incorporar el que seria una nota al seu text, bo i falcant-lo amb una esplèndida bibliografia, com és el cas present.
Una altra novetat del volum, que sorprendrà més d'un, és el tractament de dos poetes de l'exili interior, Màrius Torres i J.V. Foix. Certament, ni l'un ni l'altre van passar la ratlla amb França als primers mesos d'aquell atziac 1939. Tant ells, però, com Carles Riba, Joan Oliver o el Carner ja esmentat, objecte del llibre, van ser uns exiliats. Dubtem que ningú ho posi en dubte -redundància volguda- després de llegir aquesta poètica. Un exercici que Julià ens prepara amb una introducció a l'elegia, Super flumina Babylonis , o primer capítol de la present obra. Mana, i ho agraïm, el professor. Recordem, també, que Julià és l'autor d' Un segle de lectura (Edicions 62, 2002), una obra que ens va bocabadar tant com l'actual. Obres totes dues fetes per un professor de literatura, no pas per un historiador sensu stricto . Per tant, no tenim cap coordenada cronològica pel que fa als autors objecte d'estudi en tant que elegíacs i exiliats. És un criteri que respectem i que l'autor en certa manera atenua parlant de l'edat d'alguns d'ells en el moment de redacció o publicació d'un poema o d'un llibre.
Encara que fa la impressió que Julià té en compte estudi i més estudi sobre un autor o una obra que s'ha publicat fins al moment, agafa les dreceres que li convenen. Així, anirem a epistolaris, entrevistes, etc. En podríem dir eclecticisme, però en direm encert. Com també és un encert predisposar-nos a l'elegia internacional, diguem, des del primer capítol per recalar en la nostra i exiliada o relacionar els nostres poetes amb d'altres figures de la poesia internacional, sense oblidar la nostra tradició: de Jordi de Sant Jordi a Verdaguer, per exemple. Especialment brillant és relacionar Pere Quart i el seu Saló de Tardor amb un article de Josep Pla dels anys vint del segle passat del mateix títol i, de passada, fer una llambregada al concepte de saló i la cultura parisenca. O relacionar l' Epístola d'alta mar perequartiana amb l' Epístola d'Islàndia de W.H. Auden. Congratulations! Juntament amb Pere Ballart, Julià és autor de dos volums d'obra de Màrius Torres: Les coses com són (Acontravent, 2011) i Versions de poesia europea (Pagès, 2011). Un circumstància que ens explica la seguretat amb què ens presenta l'autor del conegudíssim Dolç àngel de la mort molt més enllà del corprenedor poema. La tragèdia, per a Torres, no va ser sols la malaltia, ans un exili interior en el qual va morir.
Per altra banda, quan semblava que ja s'havia dit tot de les justament famoses Elegies de Bierville ribianes, Julià hi fa valuoses aportacions. Com el pas ribià d'"emigració" en un primer moment d'haver passat la ratlla, a "exili", ras i curt. O, aparellar Del joc i del foc (1946) a les elegies esmentades. També, i no és poc encert, unir a la Llunyania carneriana un poema tan poc conegut com Bell és París . El pinyol, però, és sens dubte l'apartat J.V. Foix i el seu exili interior que, si se sap llegir, es troba en la seva obra. Un passeig que desarmarà als qui liquiden el gran líric a base de considerar-lo lector de Charles Maurras! Afegim nosaltres: Eliot considerava Maurras el més gran assagista i la crítica anglosaxona està tan tranquil·la.
Per acabar, obra recomanable en la qual es detecten pocs errors, que una millor cura editorial hauria evitat. Amb un missatge, però, que gosem afegir nosaltres. La salvació de la Catalunya que tenim avui no la van aconseguir els governs a l'exili, ans poetes i d'altres escriptors en la mateixa situació. No ho oblidem.
