Cultura 15/05/2018

L’hiperbòlic impol·lut

Tom Wolfe vestia com un 'gentleman', però escrivia com un brètol brillant

Pere Antoni Pons
2 min
Tom Wolf, amb un dels vestits blancs característics, durant un discurs que va oferir a la Casa Blanca el 22 de març de 2004.

Si algú volgués deduir com són la prosa i la mirada de Tom Wolfe a partir de la seva fotografia més icònica, aquella en què se’l veu amb un trajo blanc immaculat, corbata i barret també blancs, empunyant un bastó de vori, fracassaria sense remei. Wolfe vestia com un gentleman antic, però escrivia com un brètol brillant. Tot el que en el seu aspecte era comport, ostentació cara i distinció de neoaristòcrata un punt estantís, en la seva prosa era hipèrbole i causticitat, intel·ligència rebentaire, mala bava onomatopeica i lucidesa provocadora.

Tom Wolfe, el periodista que als 60 va contribuir a crear i definir el Nou Periodisme, el novel·lista que va aconseguir un èxit de vendes estratosfèric reinventant la novel·la de fulletó i retratant els desvaris de l’Amèrica dels 80 amb La foguera de les vanitats, el personatge públic que es barallava als mitjans com un canalla de taverna amb aquells col·legues escriptors que detestava i el detestaven, va fer de la singularitat descarada de qui va a contracorrent una marca personal inconfusible.

Aquesta actitud de vegades el va dur a adoptar punts de vista reaccionaris, però també li va permetre prendre’s amb satírica distància la majoria de grans esdeveniments que van marcar la seva època: des de la contracultura sorgida per lluitar a favor dels drets civils i contra la Guerra del Vietnam (al llibre La izquierda exquisita de Mau-mauando al parachoques en l’edició en castellà d’Anagrama) fins a la consolidació mainstream del que hem convingut a anomenar art contemporani (al llibre La palabra pintada ). Deliberadament emprenyador, una virtut de Wolfe era aconseguir que el lector no hagués d’estar d’acord amb ell per gaudir-lo.

Confortablement escindit entre la seva vocació de retratar la realitat i de fer-la volar pels aires a còpia de mordacitat i de polèmica, és possible que Tom Wolfe ni tan sols aspirés a tenir raó. En tenia prou si posava en evidència les contradiccions i les absurditats de la realitat que retratava. I com la retratava! Amb una prosa detallista, frenèticament loquaç i sense miraments per la correcció política.

Tant se val si Wolfe era més un periodista o més un novel·lista. El que importa és que era sempre un narrador. El cert és que no hi ha gaire diferència entre el seu periodisme i la seva novel·lística. En un cas parteix d’uns fets i uns personatges reals i en l’altre se’ls inventa, esclar. Més enllà d’això, però, el seu periodisme és massa narratiu per no ser novel·lesc i les seves novel·les són d’un realisme tan rigorosament documentat -massa, de vegades- que tenen alguna cosa de reportatge monumental. Fos el que fos el que escrivia, era un gegant.

stats