L'home i el sociòleg humanista

Editors d'ArcàdiaPer aquells estranys privilegis dels editors, des de fa més de deu anys teníem amistat amb Zygmunt Bauman. Hi havia una familiaritat que feia que en parléssim com si fos el nostre tiet. El vam conèixer arran d’una consulta sobre el primer llibre que li vam publicar, i ell ens va dir que venia a Barcelona i que podríem sopar junts. Aquella nit vam descobrir la seva personalitat brillant, vital i entranyable. Quan vam voler acompanyar-lo a l’hotel ens va dir que no patíssim, que ell sabia com orientar-se en una ciutat: “No us oblideu que vaig entrar amb les tropes aliades a Berlín!” Casualment, la setmana següent vam coincidir a Amsterdam. Això era el 2005. D’aleshores ençà el contacte va sovintejar, i l’amistat i la generositat que ens va brindar va anar sempre a més.

Quan li van atorgar el premi Príncep d’Astúries ens va demanar que l’acompanyéssim a Oviedo amb la seva filla Lydia. No hi havia visita a Barcelona que no compartíssim taula amb un bon vi (“Que sigui el millor!”, demanava). Els primers viatges venia amb la seva muller, Janina Lewinson, que va celebrar que haguéssim convidat el Zygmunt a reflexionar públicament sobre el món de l’educació (Els reptes de l’educació en la modernitat líquida ); i aquests últims anys amb Aleksandra Kania, amb qui s’havia casat feia uns mesos, deixant enrere la viduïtat.

Era un home radicalment compromès, gran conversador. Curiós fins a l’últim detall, volia saber tot el que passava ara, un present que podia abordar des d’una sociologia singular empeltada d’humanisme. Era d’una saviesa enciclopèdica. Sempre era a peu d’ordinador per tenir una altra finestra oberta al món. I a punt per respondre als correus a qualsevol hora (era insomne de mena). A finals d’octubre, arran de la publicació del seu llibre Desconeguts a la porta de casa, juntament amb Paidós i el CCCB vam convidar-lo a venir a Barcelona. Tenia l’agenda plena fins a finals de desembre. El 16 de novembre ens va escriure que la primera data disponible era el 9 de febrer, però que no podia comprometre’s perquè no estava bé de salut. No ha pogut ser. El trobarem a faltar.