L’hora de les directores

BarcelonaLa fita és històrica: 6 dels 8 directors dels films que aquesta nit es disputaran el Gaudí a la millor pel·lícula són dones. Tres quartes parts. És cert que la xifra té truc: quatre són directores d’un mateix film i una és codirectora d’un altre. Així i tot, tenim dues pel·lícules dirigides exclusivament per dones ( Les amigues de l’Àgata i Tots els camins de Déu ), una per homes ( El rei borni ) i una a quatre mans entre un home i una dona ( La propera pell ). És a dir: 2,5 pel·lícules dirigides per dones i 1,5 per homes: majoria femenina. Això no s’ha vist mai als Goya, ni als Oscars. I ja era hora.

Tanmateix, la notícia es contempla amb cert escepticisme des de l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals (CIMA). “És un miratge -assegura la productora Míriam Porté, membre destacada de CIMA-. Als Goya, l’any passat hi havia un 50% de nominades a la millor direcció i enguany torna a no haver-n’hi cap. Casos com el d’aquest any dels Gaudí són aïllats”. Segons Porté, la presència femenina al cinema creix de mica en mica “però a un ritme impropi de la societat en què vivim”, i la discriminació per gènere està “cronificada”.

CIMA ha presentat aquesta setmana un informe sobre la qüestió que destaca una xifra: només el 16% de les pel·lícules presentades als Gaudí estan liderades per dones. I si es parla de lideratge i no de direcció és perquè la categoria inclou també les productores i les guionistes, igualment determinants pel que fa a la construcció dels imaginaris de les pel·lícules. L’informe no només alerta sobre la desigualtat en els càrrecs de responsabilitat, sinó sobre aspectes com el pressupost més baix que per norma tenen les pel·lícules dirigides per dones i la dificultat que tenen les directores a l’hora d’aconseguir aixecar una segona pel·lícula.

Una proposta inspirada en Suècia

Per corregir la situació, aprofitant que la Generalitat està implementant el Pla Estratègic de l’Audiovisual 2017-2020, l’associació llança una proposta contundent: implantar quotes progressives per concedir ajudes públiques a projectes liderats per dones començant pel 25% el 2017 i acabant amb el 40% el 2020. És una iniciativa que arriba amb un aval important del mateix sector audiovisual, el de la federació de productors PROA. “La quota és el moll de l’os de la proposta, però també creiem necessari implantar programes de formació i valorar la perspectiva de gènere dels projectes -explica Porté-. L’objectiu és tenir un cinema més divers i representatiu d’una societat que està formada per homes i dones”.

La proposta de CIMA s’inspira en el model impulsat per Anna Serner a Suècia, que en cinc anys va passar d’un 26% de pel·lícules dirigides per dones a una situació de paritat, reforçada per una millora dels resultats del cinema suec als festivals internacionals. Aquest model contrasta amb el sistema de punts espanyol (“simbòlic i ineficaç”, assegura Porté) i amb l’absència total de mesures compensatòries en les actuals ajudes catalanes al cinema, a diferència d’altres llocs com el País Valencià, Galícia i el País Basc.

La importància dels referents

Porté assenyala l’accés al món professional com el moment en què s’evidencia més la desigualtat del sector. “A les facultats de comunicació audiovisual sempre hi ha més noies que nois, i en les escoles de cinema com l’Escac la cosa està igualada -apunta Porté-. Però després, en el món laboral, la proporció és molt desfavorable per a les dones”. Alba Cros, una de les directores de Les amigues de l’Àgata, recorda que a la seva classe de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra hi havia “prop de 65 noies i només una dotzena de nois”. La pel·lícula, que va arrencar com un projecte acadèmic, tenia tres tutors: tots tres homes. Però Cros valora l’esforç d’alguns docents per transmetre una visió diversa del cinema, sobretot pel que fa a directores contemporànies. “Si no tens referents de dones fortes que tiren endavant projectes, és més difícil que tu et sentis capaç de fer-ho”, diu.

Cros es mostra favorable a la proposta de quotes de CIMA. “Les quotes generen molt debat, però serveixen per arribar al punt en què ja no caldrà debatre sobre el gènere”, diu. Té més dubtes Isa Campo, codirectora amb Isaki Lacuesta de La propera pell, que, per cert, va ser professora de les quatre directores de Les amigues de l’Àgata. “Potser és perquè veig com a l’Isaki li costa cada vegada més aixecar una pel·lícula, però no ho veig clar -admet-. Entenc que les quotes poden ser una mesura, però no que sigui la principal. Per a mi, la clau és la visibilitat: que les noies pugin des de l’institut amb models vitals de feines interessants com la nostra o d’altres àrees”. Campo ha viscut en la pròpia carn la invisibilització de les dones directores i ha vist com el seu nom desapareixia misteriosament de moltes informacions sobre La propera pell. “Com a guionista no m’havia adonat de la discriminació, però com a directora ho noto moltíssim -explica-. Sobretot en les entrevistes: tothom vol parlar només amb l’Isaki. En part és comprensible, perquè ell porta vuit pel·lícules i jo només una. Però cara a cara amb l’entrevistador t’adones que no, que és una qüestió de masclisme: totes les preguntes van adreçades a ell i jo soc només una molèstia”. Campo va estar més de deu anys treballant de guionista abans de debutar com a directora, però en el seu cas no creu que fos per falta de referents. “Jo vaig estudiar enginyeria industrial i filosofia i he arribat al cinema gairebé per accident, a través de la literatura”, diu.

Un món explicat en masculí

També Aina Clotet arriba a la direcció després de fer una petita marrada. Com les directores de Les amigues de l’Àgata, va estudiar comunicació audiovisual, però va fer carrera com a actriu i no va ser fins a l’any passat que va debutar en la direcció amb el curt Tiger, nominat ara als Gaudí. “Abans no em sentia prou preparada -admet-. En tenia ganes, però em faltava valentia”. Part del coratge per llançar-s’hi pot venir arran d’haver treballat com a actriu amb moltes directores com Judith Colell, Maria Ripoll i Patricia Ferreira. “No crec en un cinema d’homes i un de dones, però sí que hi ha diferents sensibilitats i ara mateix les pel·lícules estan explicant el món principalment amb una sensibilitat masculina -assenyala Clotet-. I això es veu en les candidatures dels Gaudí: hi ha molts més papers d’home que de dona”.

Gemma Ferraté, la directora de Tots els camins de Déu, valora com “una ajuda” haver tingut referents molt pròxims de directores durant la seva formació a l’Escac, d’on va veure sorgir directores com Mar Coll, Roser Aguilar i Elena Trapé. I curiosament recorda com un dels punts d’inflexió de la seva vocació cinèfila adolescent el film de Sofia Coppola Lost in translation. La pel·lícula de Ferraté no es va realitzar al marge de la indústria, com Les amigues de l’Àgata, però gairebé. “És una pel·lícula rodada per vuit persones durant set dies en un bosc. I va ser un projecte molt difícil d’aixecar”, explica Ferraté, que és favorable a les quotes plantejades per CIMA: “En el fons, es tracta d’aconseguir que les dones no tinguin por a l’hora de presentar projectes”.

Tant si s’accepta la proposta de CIMA com si no, sembla que aquest any tindrem més cinema femení. El 2017 està previst que s’estrenin almenys vuit produccions catalanes dirigides per dones: Julia ist, d’Elena Martí; Tierras de soledad, de Meritxell Colell; Las distancias, d’Elena Trapé; The bookshop, d’Isabel Coixet; Brava, de Roser Aguilar, Estiu 1993, de Carla Simón; Mi querida cofradía, de Marta Díaz de Lope Díaz, i Salvación, de Denise Castro. Però caldrà veure si aquesta millora serà un miratge o tindrà continuïtat.