CRÍTICA D'ÒPERA

El Liceu també aplaudeix Benjamin

Mitja entrada discreta -d’una mitjana d’edat més jove del que és habitual, això sí- per assistir al Liceu a l’estrena a Espanya de l’òpera 'Written on skin'

Mitja entrada discreta -d’una mitjana d’edat més jove del que és habitual, això sí- per assistir al Liceu a l’estrena a Espanya de l’òpera Written on skin, de George Benjamin, la principal aposta per la contemporània del teatre de la Rambla aquesta temporada. La premiada partitura es presentava en versió de concert semiescenificada -de moviments molt minsos- i amb el mateix repartiment que la va estrenar ara fa quatre anys al festival d’Ais de Provença, per al qual l’autor va escriure expressament les parts vocals.

Al llarg de 400 anys d’història, l’òpera ho ha reflectit pràcticament tot, de manera que el triangle amorós que protagonitza Written on skin no suposa cap novetat, més encara quan el llibret de Martin Crimp adapta una llegenda del segle XIII -de reminiscències catalanes, per cert, recollida pel trobador Guillem de Cabestany-: un ric senyor encarrega un llibre a un artista medieval que s’acabarà enamorant de la seva esposa. De l’ofici d’il·lustrador de l’artista en deriva la doble accepció amb què cal traduir la paraula skin : pell, sí, però també pergamí. La trama arriba a la màxima crueltat quan el marit (anomenat Protector) obliga la seva dona a menjar-se el cor de l’amant.

Crimp ho explica a través de cinc personatges, els tres principals i dos secundaris o àngels -en realitat, els cunyats de la parella- que s’expressen en tercera persona, com també fan a vegades els protagonistes. Així, l’òpera demostra que les passions humanes -la violència de gènere, l’opressió, el despotisme o la traïció- són atemporals.

La mateixa atemporalitat es tradueix també en la música de Benjamin, reconegut per integrar en el seu llenguatge les influències més diverses i alhora evadir-se de cap classificació estilística. La transcendència emocional de l’argument genera una partitura virtuosa, de complexitat rítmica per a l’orquestra i d’exigències en afinació i efectes per als cantants, dividida en tres actes o parts. El flux musical supera amb nota el repte de l’alternança entre clímaxs i distensions, que no arribaria a bon port sense l’excel·lent treball actoral dels cantants, com el que van lluir tant Christopher Purves com Barbara Hannigan -el matrimoni-, tot i que el contratenor Tim Mead -l’artista il·lustrador- va rebre merescudament tants o més aplaudiments.

Dalt del podi, el mateix compositor va estar sempre molt atent als músics, que excepte alguna lleugera inseguretat els últims minuts de l’obra, van demostrar un profund coneixement de la partitura. També els joves integrants de la Mahler Chamber Orchestra van respondre amb prestància a les seves ordres.

Més continguts de