L’indomable Pep

FilòsofFa un parell d’anys, quan ja estava afeblit per la malaltia, en Pep em va dir: “A vegades en pregunto si en comptes de fer tantes coses diferents i variades m’hauria hagut de concentrar a fer-ne una de sola de molt important”. Li vaig contestar que ja l’havia fet: una manera de viure la vida intentant convertir en coses tangibles -idees, paraules, projectes, exposicions, llibres, aventures- tot allò que descobria gràcies a la seva immensa i irrefrenable curiositat. Una actitud davant la vida que m’atreviria a anomenar activista, com una evolució “rica i plena” de la militància esquerranosa de joventut.

Certament, va fer coses molt diverses: ensenyar, pensar, escriure assaig, provar la novel·la, fer política, inventar projectes culturals, viatjar molt, sentir la passió africana, treballar amb artistes, generar vincles intel·lectuals i institucions d’arreu del món, i, sobretot, llançar-se a fons quan una idea, una obra, una paraula, una persona li obria una perspectiva nova, un camp d’interès imprevist o un terreny a explorar. Era indomable, i per això no sempre durava als llocs on era, i tenia aquella capacitat que un admira de fer-te adonar del que no havies vist, del que se t’escapava, però que en l’àmbit institucional a vegades resulta incòmode perquè trenca els motllos i porta problemes. Per això sovint va passar més pels llocs que no s’hi va estar, però la cultura barcelonina té encara moltes empremtes de la seva mà.

Casa seva i de la Lali era un lloc permanent de pas de gent diferent i variada d’arreu del món, que havia conegut i s’havien captivat mútuament. I certament aquestes trobades improbables donaven a vegades, per dir-ho amb una expressió de Xavier Rubert, “petits llocs i moments surrealistes” als quals a un li agradaria poder tornar.