FESTIVAL DEL MIL·LENNI: LIZZ WRIGHT + CLARA ANDRÉS. PALAU DE LA MÚSICA, 16 DE MARÇ
Cultura 18/03/2011

Lizz Wright, la veu profunda del sud, va defensar el nou disc sense sortir del guió

Borja Duñó
2 min
Lizz Wright va fer un concert sobri i elegant, ben lluny d'altres  Exercicis pirotècnics més comercial s.

La nord-americana Lizz Wright ja és, tot i la seva joventut (31 anys), una vella coneguda del públic barceloní. En cadascuna de les seves visites no ha fet sinó sumar adeptes a la seva veu espiritual i profunda, amb fortes arrels clavades en la música religiosa del sud dels Estats Units. El fet d'enregistrar els seus discos amb el prestigiós segell Verve fa que de vegades se la catalogui com a cantant de jazz, però això no és exacte. És cert que ha estudiat i ha interpretat amb mestria els llegats de Billie Holiday i Ella Fitzgerald, però Wright, que es va criar en el si d'una família religiosa, beu de fonts més tradicionals, com el blues i el gòspel.

Precisament, el treball que venia a presentar la cantant de Geòrgia, Fellowship (2010), és el que més té a veure amb la música que va viure durant la infantesa a l'església de la qual el seu pare era pastor. Wright va fer un concert de gòspel sobri i elegant, diametralment oposat a les formes més buides i pirotècniques del gènere, que són les que més sovint s'acostumen a comercialitzar. Acompanyada de dues guitarres, baix (contrabaix en algunes ocasions) i bateria, la vocalista va interpretar de meravella els temes de Fellowship i altres de més antics, però sense sortir mai del guió.

El concert va començar amb Old man , una cançó que tot i que és de Neil Young, cantada per Wright sembla rescatada del llot del temps. La seva veu fonda i vellutada va oferir interpretacions com la solemne Fellowship , la més funk (I've got to use my) Imagination i la fascinant I remember, I believe . La banda, una versió reduïda de la que sona al disc, va estar esplèndida. Els guitarristes Robin Macatangay (a l'acústica i la rítmica elèctrica) i Marvin Sewell (amb la slide i el pedal d'expressió) van crear atmosferes sustentades per les sòlides línies de baix de Nick D'Amato i, sobretot, per la màgia sorgida de les baquetes del prestidigitador del ritme Brannen Temple.

Wright, vestida de blanc i amb els peus descalços sobre les taules del Palau, va repassar també alguns temes de discos anteriors, com Salt , Stop i Hit the ground , i va acabar amb un popurri de gòspels tradicionals -I 've got a feeling , Power Lord , Glory, glor y…-, tal com apareix al darrer disc. Després dels bisos, Wright fins i tot va regalar un tema a cappella , amb l'únic acompanyament de Temple a la percussió, tot aportant una petita dosi d'improvisació que el públic va agrair després d'un concert tan mesurat.

Abans havia pujat a l'escenari la cantautora valenciana Clara Andrés, que va presentar les cançons del seu segon disc, Huit (2010). Amb un acompanyament instrumental mínim i gairebé xiuxiuejant, Andrés va aconseguir que les seves boniques paraules voletegessin, alegres i fràgils, malgrat el rumor del plugim que regava la coberta del Palau de la Música.

stats