EscriptorEn aquest país, per una història singular, la plenitud de la primavera, la flor del taronger, la flor del cirerer, la pell humana que torna a la llum, l'activació de les sabes de la vida, l'aire tebi, aquestes coses, van associades a l'eixida dels llibres al carrer. Com si també els llibres foren plantes que hivernen, i al mes d'abril reben la calidesa de l'ambient, reviuen, i volen dels taulells dels venedors a les mans dels compradors, amb rosa o sense. Fins aquí, no hi tindria res a dir: em sembla de primera que els llibres tinguen, almenys, un dia de festa.
Cal atraure la gent al paper relligat, gran invent dels primers temps del cristianisme (així la doctrina circulava més còmodament que en els antipàtics rotllos o volums), i cal fer negoci, ja que sense empresa i benefici ni les sabates arribarien als peus dels caminants ni els llibres a les mans dels lectors. Perfecte, ja ho he dit.
Però, com que les festes i dies del llibre se suposa que tenen un fonament últim en els autors que escriuen, personatges tan atractius i populars, el resultat és el ritual de la firma. Els pintors també firmen, però és una altra cosa: què val un gravat, esborrany o gargot si no porta la firma d'autor conegut?
Quant a mi, no he acabat mai d'entendre l'increment de valor que té un llibre firmat. Sobretot quan es tracta d'autors que no tindran mai un premi Nobel, i per tant els seus llibres dedicats no acabaran venuts en pública subhasta. I tot plegat em produeix una perplexitat infinita: els compradors esforçats llegeixen amb més gust un llibre amb firma?, li trauen més profit? Per què el president Pujol, l'últim any que (per força) vaig haver de firmar llibres per Sant Jordi, em demanà que li'n firmara un de meu, el primer que comprava aquell dia?
Supose que després el va llegir.
