Publicitat
Publicitat

TEATRE

El Lliure explora el perill de la veritat i l’idealisme

Julio Manrique dirigeix ‘L’ànec salvatge’, un Ibsen adient per a l’era de la postveritat

L’any en què la postveritat ha ascendit a concepte de moda, sovint emprat com a metàfora per emmascarar una mentida o una manipulació, el director Julio Manrique puja al ring del teatre una obra poc representada de Henrik Ibsen que precisament gira al voltant el perill de la veritat i dels idealismes. L’ànec salvatge -que es podrà veure al Teatre Lliure de Montjuïc des de demà fins al 9 d’abril- mostra l’esfondrament d’una família “pobra però raonablement feliç” que es desintegra quan tots ells descobreixen les veritats que mai s’havien explicitat.

L’arribada d’un personatge que torna de l’exili a cals Ekdal remourà els fonaments d’aquesta família empobrida que, metafòricament, cuida al soterrani de casa un ànec salvatge ferit. Ibsen va escriure aquest drama el 1884, després de la polèmica Un enemic del poble. En certa manera, l’obra és el seu revers. Si a la primera defensava la lluita ferma pels ideals, aquí qüestiona precisament l’idealisme encegat, encarnat en el personatge del nouvingut, el Gregor (Pablo Derqui), fill del poderós cònsul Werle (Andreu Benito). “La veritat, si no està ben administrada, té conseqüències letals”, explica l’actor Ivan Benet, que interpreta el pare de la família Ekdal, de la qual també formen part els actors Lluís Marco, Laura Conejero i Elena Tarrats. En el repartiment també hi ha Jordi Bosch, Jordi Llovet, Miranda Gas i el músic Carles Pedragosa.

L’ànec salvatge es va veure per última vegada a l’Estat el 1982, al Teatro María Guerrero de Madrid, en una adaptació d’Antonio Buero Vallejo. Més de tres dècades després, Cristina Genebat i Marc Artigau han adaptat un text del qual han conservat poca lletra però tot l’esperit, asseguren. La versió busca una “modernitat contemporània atemporal”, diu el director, així que s’han pres llicències estètiques: sí, succeeix en la freda i nevada Noruega, però no hi ha vestits victorians. En canvi, el que té molt pes poètic i simbòlic és el soterrani que ha dissenyat l’escenògraf Lluc Castells, juntament amb l’espai sonor de Damien Bazin. De fet, es considera que a partir d’aquesta obra Ibsen viatja del realisme social al drama simbòlic.

L’obra obre tants interrogants sobre “la necessitat de saber tota la veritat i res més que la veritat o bé viure en un món de fantasia i engany”, apunta Benet, que els mateixos actors no poden evitar debatre’ls a la roda de premsa de presentació. ¿De vegades és necessària la mentida? ¿La veritat i les idees han de passar per sobre de la realitat, sense pensar en les conseqüències? ¿Tothom està preparat per assumir la veritat? ¿Els gurus i predicadors que van de salvadors, en realitat què busquen? “En nom de les idees pots generar molt de dolor -planteja Manrique-. Si hi ha algun missatge d’Ibsen, és humanista: que les persones estan per sobre de les teories. I jo hi coincideixo”.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT