Lluís-Anton Baulenas: “Tots portem la bestialitat i la maldat a dins”

BarcelonaL’entusiasme durant els Jocs Olímpics xoca frontalment amb el patiment del conflicte dels Balcans a Amics per sempre (Bromera, 2017), la nova obra de Lluís-Anton Baulenas. L’autor se submergeix en els esforços d’un supervivent per aprendre a pair el passat després de viure la barbàrie en primera persona.

El xoc entre l’eufòria dels Jocs Olímpics i el drama del conflicte dels Balcans recorre tota l’obra. Per què va escollir aquests fets?

Vaig viure aquesta contradicció intensament. En aquella època ja publicava i pensava que havia de fer alguna cosa davant dels fets, però vaig veure que ningú responia i això em va condicionar. Aquesta hipocresia de les institucions internacionals és sistemàtica, ara mateix passa amb els refugiats. El 1992 per a Barcelona era la gran oportunitat, però això no evita que s’hauria pogut ser més solidari i collar més les institucions.

En Ferran Simó és un home que torna de la Guerra dels Balcans sota la condició de gos.

El gos és un símbol de submissió que tothom entén. És un animal domèstic proper, que obeeix. El protagonista sobreviu a la guerra a canvi de reduir-se a gos. Per escriure-ho vaig pensar en les situacions dels camps de concentració nazis. Allà era habitual que des de fora s’animalitzessin els presoners per despersonalitzar-los, però també era habitual que ho fessin ells mateixos, per sobreviure.

Quan arriba a Barcelona després de la guerra, el protagonista suplanta la identitat d’un amic.

Aquest atzar l’ajuda a distanciar-se. Ja té el distanciament propi del trastorn i, a més, es dona aquesta possibilitat de màscara. Ell va amb la màscara de gos i, al damunt, es posa la màscara del seu amic. És un gos amb màscara.

També intenta tirar endavant a través d’un triangle sentimental amb dues noies.

Les relacions personals sempre són molt presents a les meves novel·les. L’amor, l’afecte i el sexe són motors que ens col·loquen i ens descol·loquen a la vida. M’agrada tractar les relacions personals d’amistat i d’amor com a elements per fer una bombolla que ajuda els personatges i dona sentit narratiu. En aquest cas, el fet que siguin dues noies impedeix que es plantegi un enamorament tradicional. Buscava una història de llibertat.

Interiorment, en Ferran viu amb una contradicció: està agraït a la dona que li va salvar la vida i, alhora, l’odia perquè el va torturar. ¿És una dualitat pròpia de la guerra?

Tenen una relació d’amor-odi, de necessitat i alhora rebuig, i això es pot donar en qualsevol lloc. La situació és extrema perquè té lloc en un moment extrem en què tot es desvincula de la normalitat.

El mal més salvatge és omnipresent a la novel·la. ¿És més còmode parlar-ne amb una guerra pel mig?

La reflexió sobre la maldat es pot fer en qualsevol context. Però en una guerra les regles desapareixen i, per tant, això facilita l’existència d’històries com aquesta. Tots, més o menys, portem la bestialitat i la maldat a dins. Les relacions de domini són a tot arreu, el món és tan complicat que es poden donar sense guerres. Però una guerra ho multiplica, perquè apareix la immunitat i la gent perd els referents de civilització.

El contacte recurrent amb la mort durant la guerra transforma en Ferran a través d’un procés dolorós.

Ell és un home normal que d’una manera frívola, gairebé per curiositat, decideix quedar-se a Iugoslàvia quan comença la guerra. La impressió que té és forta i definitiva, queda marcat per sempre. Trobar-se amb aquest mal salvatge de forma banal l’impacta. Per això plantejo aquesta reflexió: com els joves occidentals vivim el contacte amb la mort derivada de la barbàrie, quan representa que no ens tocaria.