Lluita cos a cos entre teatre i literatura

El títol original de la novel·la de Sándor Márai és una cosa com Fins que s’apagui l’espelma. En alemany es va traduir com Les brases, el títol també adoptat per la versió anglesa. Potser descriu millor la pulsió interna del text que el descriptiu L’última trobada usat en les edicions catalana i castellana. Perquè l’important és aquest caliu que només necessita un lleu alè per fer encendre, de nou, el foc de les passions que alimentaven el triangle entre dos amics i la dona que va entrar en les seves vides. Quaranta anys de separació i una tarda-nit per respondre a totes les preguntes que van quedar en l’aire després de la sobtada desaparició d’un dels homes.

L’esplèndid llibre de Márai -amb el to crepuscular de tots els bons autors nascuts a l’Imperi Austrohongarès- no és el material més idoni per portar a un escenari. El dramaturg Christopher Hampton en va fer l’adaptació per a glòria de Jeremy Irons i es va centrar en el clímax de l’ incident. Però el seu marcat to discursiu, a un pas de la reflexió disfressada de literatura de Musil, és la seva feblesa dramàtica més destacable.

Trencar la quarta paret

Abel Folk, conscient d’aquesta debilitat, envaeix el text amb acotacions brechtianes, tan efectives com una mica forçades, per fer-lo més atractiu de cara al públic. L’experiment funciona -encara que exhibeixi sense embuts les seves intencions- i deixa més espai perquè es llueixin Folk -productor, director i protagonista- i Rosa Novell.

El paper de Jordi Brau és tan secundari i silent que és difícil de ponderar, però els excursos regalen a Novell uns preciosos minuts per a ella sola. I són les seves intervencions, menys encotillades per la literatura, les més fresques i pròximes. La seva dissertació sobre la Polonaise-Fantasie, op. 61 de Chopin és un dels moments més especials de la funció. Abel Folk es llueix com a actor, tant com el disseny d’il·luminació creat per Paco Azorín.