‘London calling’ reviu a l’Apolo amb un concert dels Flamingo Tours

BarcelonaMaig del 1979. Margaret Thatcher guanya les eleccions britàniques. El fracàs del punk és la victòria del liberalisme. Set mesos després, el 14 de desembre, el grup The Clash publica el seu tercer àlbum, el doble LP London calling. És una resposta en clau de lluita de classes. Ja no es tracta d’assenyalar la infàmia d’aquell “règim feixista” que odiaven amb convicció nihilista els Sex Pistols el 1977, sinó de començar a organitzar la resistència i, alhora, d’entomar responsabilitats adultes. Es preparava l’hivern de les clatellades socials. “La conjuntura era la Thatcher i l’atur. I quan escoltes una cançó com Clampdown, és com si estiguessis a la fàbrica”, explica la cantant barcelonina Myriam Swanson, que avui celebrarà el 40è aniversari de London calling liderant el grup Flamingo Tours en un concert a la sala 2 de l’Apolo (20.30 h) de Barcelona que forma part del cicle Curtcircuit organitzat per l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya.

“Amb aquest disc els Clash van aconseguir que el punk ja no fos un estil, sinó una actitud”, assegura Swanson, formada en el punk-rock i, per tant, coneixedora de la importància del tercer disc del quartet britànic. Sense ell, probablement, bandes com Mano Negra, Los Fabulosos Cadillacs i Kortatu haurien sigut molt diferents, o qui sap si mai haurien existit. Com apunta la líder dels Flamingo Tours, els Clash venien d’un punk amb “referències al rockabilly, el rhythm’n’blues i el rock’n’roll més salvatge, i de sobte feien un disc molt eclèctic i amb una actitud musical molt lliure”. “¿Música jamaicana? I tant! Eren a Londres”, afegeix recordant la poderosa influència del reggae i l’ska en el disc que van fer Joe Strummer, Mick Jones, Paul Simonon i Topper Headon, que tan aviat inclou versions de rock’n’roll com Brand new Cadillac, de Vince Taylor, com temes propis d’aromes jamaicans com Rudie can't fail.

Amb les ulleres dels Flamingo

Myriam Swanson va decidir homenatjar London calling després d’un desafiament del periodista musical Edu Izquierdo. “Em va dir que per què no feia un concert sobre un disc històric. «Sí, mira, el London calling faré», li vag dir”, recorda. I efectivament, va acabar fent-lo: “Era un repte, però vaig dir que sí perquè jo vinc d’aquí, del punk-rock, i perquè m’encanta aquest disc. A més, té molt a veure amb els Flamingo Tours”. Dit i fet, van tocar London calling a la sala Rocksound de Barcelona al març. “Ho vam petar i de seguida vam decidir reservar l’Apolo el 14 de desembre, el mateix dia que es va publicar el disc el 1979”, diu Swanson.

Una de les particularitats del concert és que els Flamingo Tours no fan una lectura literal del disc, ni estèticament ni pel que fa al repertori. “Quan vam començar a treballar en l’homenatge, vaig escoltar el disc amb les ulleres de Flamingo Tours posades. No estem fent versions... Bé, sí, perquè és un homenatge, però en fem una lectura pròpia perquè funcioni en el llenguatge de Flamingo Tours, amb surf, rock, rhythm’n’blues... Per exemple, Brand new Cadillac ja la tocàvem abans, perquè forma part del nostre llenguatge, i per tant la fem a la nostra manera. I Jimmy Jazz he volgut que fos més a l’estil de Nova Orleans”, explica Swanson, que també detalla que Spanish bombs, la cançó sobre la Guerra Civil, la canta en castellà, i que no sonaran totes les cançons del disc: “Hem tret temes com Four horsemen, que crec que ha envellit malament, Koka kola i Lover’s rock. I tocarem alguns de Flamingo Tours perquè s’entengui què estem fent. Però per no crear ansietat entre el públic, els farem cap al final del concert”.

Aquest homenatge a London calling és prou llaminer perquè alguns festivals es plantegin programar-lo. És una possibilitat que Myriam Swanson no descarta, tot i que la prioritat de l’any que ve serà publicar el tercer disc de Flamingo Tours.