Publicitat
Publicitat

MÚSICA

La rumba de los Chichos segueix ben viva

El grup madrileny actua aquest divendres a Terrassa i dissabte a l'Hospitalet

“A la guitarra era Paco de Lucía, en el flamenc era Camarón i en la rumba érem Los Chichos”, explica Emilio González. És una qüestió de categoria artística, de capacitat d’influència en les generacions posteriors i sobretot de connexió amb el públic: més de 400 cançons i 22 milions de discos venuts des que el trio madrileny va debutar el 1973 amb el senzill Quiero ser libre. Quatre dècades després, l’Emilio, el seu germà Julio i el seu fill Emilio Junior (que als anys 90 va substituir Juan Antonio Jiménez, el Jero) recorren l’Estat en el que ells anomenen “l’última gira”. No és ben bé un comiat. “A partir de l’any que ve només treballarem quan ens vingui de gust. En comptes de fer quatre o cinc gales al mes, en farem una”, diu el Junior. Al maig van omplir l’Apolo i ara  Los Chichos tornen a Catalunya per actuar aquest divendres a Terrassa ( Faktoria d’Arts) i dissabte a l’Hospitalet ( Salamandra).

“Tenim un nom que té molt de pes perquè hem treballat molt. Hem fet cançons sobre els problemes reals de la gent i en això som els number one ”, diu el Julio. De bon principi, el talent com a compositor del Jero, la intuïció dels germans González i els arranjaments de José Torregrosa i Ricard Miralles, entre d’altres, van convergir en una rumba d’efectivitat pop insuperable. “El company que va desaparèixer -diu el Julio referint-se al Jero, que es va suïcidar al 1995- tenia el do de la gràcia dels grans. Obria la boca i feia una cançó, lletra i música. Era un èxit rere èxit. I per això som aquí, perquè vam fer un feina que encara és vigent”. “Ens hem mantingut tants anys perquè som gent senzilla. No som artistes d’aquests que tenen fums. Som gent senzilla i per això la gent ens estima. Tenim bones cançons, ho fem bé i per això la gent està a mort amb nosaltres”, afegeix l’Emilio.

La rellevància de Los Chichos l'explica el públic que els segueix, com ara la gentada que es va quedar sense entrada per al concert a l'Apolo. També l'explica la llarga llista de músics que els tenen com a referència, dels Estopa a Camela passant per Manolo García i Alejandro Sanz. "Saben que som els mestres. Ens adoren. Una vegada, en un programa de televisió, vaig abraçar el David Bisbal i ell estava tremolant", diu el Julio. "Alejandro Sanz ens va dir que érem els seus mestres, que havia après amb nosaltres. Tots ens respecten", assegura l'Emilio. "Jo em quedo amb això, amb el respecte dels companys", afegeix el Junior.

Els tres Chichos xerren davant la gravadora en un bar de Barcelona. L'Emilio recorda la prehistòria del grup, quan ell acompanyava els Farina amb la guitarra. "Jo tenia 17 o 18 anys i vaig marxar de Madrid cap a Salamanca. Tocava amb els germans Farina i amb altres, i guanyava bastants diners, que enviava al meu pare per gir postal. De fet, el meu pare va venir a Salamanca a veure'm perquè pensava que, com que li envia tants diners, estava fent alguna cosa estranya. Aquests van ser els meus inicis", recorda. Després, a Madrid, van néixer Los Chichos, un grup que de seguida va revolucionar la rumba amb discos com Ni más ni menos (1974), Esto sí que tiene guasa (1975), No sé por qué (1976) i Son ilusiones (1977). Cançons com Quiero ser libre, Te vas, me dejas i més endavant Campo de la Bota El Vaquilla són imprescindibles per explicar un temps i un país.

A més del poder de les composicions, Los Chichos van saber treballar amb arranjaments que l'Emilio considera "avançats a la seva època". "El mestre Torregrosa era molt intel·ligent", diu. "Per això els que hi entenen ens demanen que toquem cançons de l'època Torregrosa", assegura el Julio. El Junior, a més, destaca "la subtilesa i l'encant" de Ricard Miralles, home de confiança de Joan Manuel Serrat. "Torregrosa ens va presentar Miralles, un català rialler, i vam pensar: «Què farà aquest?». I el que va fer va ser venir amb idees pròpies. Va ser encantador. Sempre hem treballat amb els millors mestres", recorda el Julio.

Pròxima estació, Xile

Aquesta última gira, que ara passa per Terrassa i l'Hospitalet, ha agafat embranzida després d'un estiu estrany. "La situació política i econòmica és rara. La nostra època forta és l'estiu, però aquest any amb el canvi d'ajuntaments després de les eleccions ha sigut complicat", explica l'Emilio. L'estiu el trobaran a principis d'any a Xile, per on faran una gira amb Camela i La Húngara. "La primera vegada que vam anar a Xile, fa set anys, no sabíem qui aniria a veure'ns, perquè els nostres discos ni s'havien editat allà ni s'havien venut. Però de sobte vam descobrir que ens coneixia molta gent a través d'internet", diu l'Emilio. "Érem a l'hotel i venien molt nois amb els mòbils plens de cançons nostres. I quina força que tenien. Una noia em va agafar pel coll i gairebé m'ofega", afegeix el Julio. I el seu germà continua la narració: "Allò de Xile va ser increïble. Ens volien posar escorta i tot! Vam a anar a un bar i quan van assabentar-se que érem Los Chichos va ser una bogeria".

El Junior afegeix una altra anècdota de les visites a Xile: "Anava pel carrer amb el meu cosí i tot d'una va venir cap a nosaltres una colla de nois de 14 o 15 anys. A Santiago de Xile segons per on et fiquis hi ha una delinqüència exagerada, i la intenció dels nois era robar-nos. Però quan van assabentar-se que érem Los Chichos, tot va canviar i van protegir-nos perquè ningú se'ns acostés. I quan vam tocar al teatre de Caupolican, estàvem tocant la cançó del Vaquilla i de sobte va aparèixer un paio amb una bengala, com si fos un camp de futbol. Érem Los Chichos Maiden!".

 

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT